Vents del món

Tot començà quan prohibiren pintar el cel. Literalment. Van dir que un llenç tan enorme, que arribava a tantes mirades i acollia les esperances de tantes veus, no podia continuar en mans d’artistes irreverents. I el van requisar. “De pas –afegiren– perquè no diguen que deixem les coses a mitges, posarem ordre allà dalt”. I van empaquetar la lluna i les estrelles, de manera que la immensa olla gasosa que havia cuinat l’univers, esdevingué una paret fúnebre. Estèril. (Llegir més)