CABECERALEVANTE

Clavegueres

Crec que les mentalitats generoses comencen a formar-se al ritme dels primers batecs de cor escalfats per l’amor circumdant. Immediatament després, la nostra visió del món es va ampliant gràcies a la construcció d’un univers poblat de lliçons de vida on les lectures són els finestrals pels quals aguaitem la mirada, i la reflexió, la cortina que tamisa la llum crua que ens assetja des de l’exterior. És sabut que l’educació ens allarga les mans cap a altres mans i ens eixampla l’abraçada, mentre que la ignorància és una navalla afilada que ens escorxa vius i ens abandona a la intempèrie de l’amoralitat. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

El meu contenidor

No tenia intenció d’insistir més en el tema però se n’ha parlat tant últimament que no em  resistisc a participar jo també al memoràndum. Per això, demane aquestes línies per presentar un amic entranyable que m’ha marcat la vida: el meu contenidor. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

Tessel·les

Des de fa unes setmanes, m’assetja sovint una imatge ancorada en un temps pretèrit, molt pretèrit. Veig una casa de dues plantes, amb una façana de pedra i balcó de ferro forjat de color gris. La porta d’entrada és allargada i, al centre, un pom que és una mà de bronze atorga potència a la fusta simple i poc noble. És la llar dels meus iaios, la dels estius feliços. Aquesta evocació se’m presenta seguida d’altres de més menudes, com espurnes de sons, olors i sensacions captades al vol de la memòria. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

Des del refugi

Confinar-se, recloure’s, aïllar-se… No havia conjugat mai tantes vegades aquests verbs en primera persona del singular. Com la majoria de la humanitat, porte una eternitat frenant els impulsos que fa no res m’espentaven a obrir la porta de casa i arrancar a volar, la cara descoberta i el pit preparat per a totes les abraçades imminents. Durant els últims mesos, però, les nostres fronteres s’han anant reduint més i més i en l’actualitat estan a punt de llepar-nos la pell. Així i tot, no m’he rendit i ni un sol dia he deixat d’apamar el planeta, un cor o una vida. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

La gelor

Aquest temporal que ens ha obligat a recloure’ns, l’esperàvem; i aquest fred, conxorxat amb el gel, que ha enfonsat les urpes fins al ventre mateix de la terra i s’hi ha quedat engrapat durant dies i nits sense miraments; també aquesta neu recobrint la nostra quotidianitat i barrejant bellesa i desesper, lluminositat i infern. A Filomena no la volíem a casa però ella s’hi ha presentat, arrogant com una deessa. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

Un nou anhel

El temps compartimentat en un trencadís de segons, minuts, hores, dies, setmanes, mesos, dècades, segles… és una construcció humana, un miratge de la ment, un acord tàcit de gent civilitzada. Fora d’ací, el temps és un alé sostingut que s’esmuny infinitament, que galopa desatenent raons i autoritats, amb nosaltres a bord, invitats eventuals, fent de genets durant el nostre sospir d’existència. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

El pròxim inici

Em llance a escriure el que serà l’últim article d’enguany i, sense pretendre-ho, se’m fa un nuc en la gola. “Riure. De tot i de res. Sola o acompanyada. En la intimitat de casa o al bell mig d’una plaça. Així vull encetar i recórrer el 2020”. El meu text del mes de gener aspirava a anticipar allò que anhelava amb fervor, però el destí no me’n va atorgar ni la primera paraula i aquells primers dies han quedat ancorats en una vida que ja forma part d’una altra dimensió. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

Ací mateix

Ho volem tot. Sempre ho volem tot. I solem caminar amb la mirada enganxada a l’indret més allunyat ja que, és convicció, la felicitat absoluta, la bellesa o l’excepcionalitat acostumen a manifestar-se fora de la nostra rutina amarga. (Llegir més)

CABECERALEVANTE

Les ferides

Cada ésser humà està cisellat a base de ferides i cicatrius. Les unes són el resultat dels colps rebuts; les altres representen la victòria en el camp de batalla. Les imperfeccions de la pell que embolcalla els batecs del nostre cor revelen el camí de la vida i ens remeten als marges per on circulen la felicitat i la infelicitat, esperit últim de l’existència. (Llegir més)

nosaltres la veu

Com tu vulgues

Les llibreries són cabanyes de tinta i paper. O palaus de pergamí. També hi ha qui afirma que són coves de parets il·lustrades. Com tu vulgues.

Quan plou, però, no es desfan, ni es cremen amb la calor que socarra les pedres, ni s’envolen quan bufa la tempesta. Perquè la pluja, el sol i el vent, també la neu i el llamp, fins i tot el cel, la mar i la terra sencers habiten entre les seues parets. O no. Com tu vulgues. (Llegir més)

istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortsistanbul escortsistanbul escortsistanbul escortsistanbul escorts
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort