Sense ponts

Feia temps que volia veure la sèrie danesa BORGEN. Me n’havien parlat molt i m’havien comentat les similituds que hi podria detectar amb el món de la política actual, tant de la internacional com la de proximitat. Justament per això, perquè intuïa la quantitat d’embolics, traïcions i pactes contra natura que m’hauria d’empassar, durant aquests complicadíssims anys pandèmics no trobava mai el moment d’afegir-me més tortura a la que ja vivíem. No obstant això, fa unes setmanes vaig claudicar i em vaig submergir en la magnífica recreació de les vicissituds d’un govern danés fictici. El meu temor, però, estava justificat: tot el que hi ocorre és un calc, pam amunt pam avall, del que succeeix per aquestes latituds. (Llegir més)

En directe

Un dels grans plaers de la vida consisteix a refugiar-se en casa a llegir, escoltar música o veure alguna pel·lícula. Les pàgines d’un bon llibre, les notes d’una cançó o les imatges projectades que narren històries ens posen en contacte amb una altra dimensió, més reposada que la nostra quotidianitat perquè accedim a deixar-nos-hi portar; més extraordinària, perquè no en som els protagonistes; i més esperançadora i curativa, perquè sabem que sempre podem tornar-ne quan vulguem. (Llegir més)

Juny

El mes de juny sempre m’havia semblat el més bonic de l’any. Més que l’octubre que ens recorre l’espinal amb la gelor primerenca dels seus dits de bronze. Més que el maig florit que ens sacseja el cos encotillat per les convulsions hivernals. Juny marcava el despertar de l’estiu amb la nit de sant Joan: fogueres esberlant l’arena, ombres socarrades d’eufòria ballant, ones llepant-nos els peus escaldats pel viatge de l’any que acaba. En la meua ment sensible als vals de l’oratge, al mes de juny només es podia coure la felicitat. Però ja no. (Llegir més)

El millor cambrer del món

Voldria parlar d’un home excepcional, mestre i deixeble, erudit i modest. Voldria parlar del millor cambrer del món. Almenys, d’un dels més excel·lents.

Tots coneixem gent de l’hostaleria eficient. Tanmateix, el meu cambrer té dos mèrits afegits: és amable sense ser embafós, i és discret sense ser invisible. No sé si la simpatia fina i l’elegància són assignatures incloses als estudis que formen professionals però, en el cas que no ho foren, s’hi haurien d’impartir de seguida perquè constitueixen una targeta de presentació imprescindible. (Llegir més)

Rebuigs

Passejant per la Fira del Llibre, em crida l’atenció una exposició: el Saló dels rebutjats. Dins, obres artístiques descartades en el seu moment per qui les va encomanar. Sorprén el gran nombre de peces que s’hi presenten. És possible desbancar tant de talent com si res?, em pregunte. Tanmateix, de seguida m’aclareixen que pot ocórrer que la proposta de l’artista agrade al contractant però que no l’accepte perquè no quadra amb l’objectiu empresarial. (Llegir més)

Pregó 57a Fira del Llibre de València

Aquests dies, una imatge ha recorregut el món: el finestral d’una casa tapiat amb una muntanya de llibres a fi d’evitar que hi entrara el terror de l’exterior. L’habitatge, convertit en trinxera improvisada, es troba a Kiiv, capital d’Ucraïna, i és la llar d’un escriptor, Lev Shevchenko. O ho era fa uns dies.

Escuts delicats de paper en primera línia formant una barricada, protegint-nos, arrecerant-nos; en una paraula, salvant-nos. Quina metàfora més contundent d’allò que són o haurien de ser els llibres: barques trèmules que s’esforcen per rescatar-nos de l’oceà de les incerteses i del dolor.

Llegim per descobrir que no estem sols, diuen, per escapar de la solitud. Jo hi afegiria: i per convéncer-nos que tot és possible. Perquè l’autor o l’autora crea perquè nosaltres creguem; creguem que hi ha més temps de vida que el temps que se’ns ha atorgat, més horitzó que la pròxima barrera, i més llum que el fràgil cresol que ens adverteix dels revolts de la vida.

Qui s’atorga la satisfacció de recórrer els cavallons de tinta negra, en recull sempre llavors que, tard o d’hora, donaran fruits. Per això, l’amant dels llibres incita obsessivament a la lectura, perquè sap que llegir ens transforma. Podem decidir empastifar-nos la mirada amb il·lustracions diverses, adoptar una dieta severa de versos, compartir el sofà amb personatges de totes les dimensions o saludar des d’una hamaca els passats reals o inventats, els presents enganxosos o els futurs de vidre. Podem fer el que ens vinga en gana perquè en companyia de l’eco d’una veu literària, de qualsevol veu literària, tenim garantit el dret sagrat a visitar tots els horitzons, tantes vegades com ens abellisca.

Perquè és cert que no sempre tenim un viatge esperant-nos al replà de casa, però sí que podem llançar-nos a l’univers dels mots que giravolten, respiren, apareixen i desapareixen. No sempre trobem una espatlla on deixar caure la pena, però sí que ens podem caldejar el cor amb paraules que ens retornen a la infantesa, amb històries que ens expliquen la nostra història, o amb rius de lletres que ens estoven els llavis en somriures que créiem perduts. No sempre disposarem de temps per arribar a tot i a tots, però sí que podem, alçant la coberta d’un llibre, introduir-nos en milers d’existències, demanar prestades altres realitats i, ni que siga durant l’instant màgic de la lectura, perfumar-nos l’esperit d’eternitat.

Ho podem afirmar amb convicció: ens és permés bastir un edifici de sentiments amb l’andami de l’escriptura.

Heu vist mai una platja prendre el sol?, deia la poetessa. Heu sentit mai trons riallers esclatar enmig d’una tempesta de besos? No, li respondria, però conec fortaleses on la gent s’esmuny en silenci  entre cascades de tinta: són les llibreries i les biblioteques, discrets aquaris de pergamí, on cada dia s’invita a somiar; són les editorials, que pasten sense descans textos, que després serveixen farcits de treball honrat. Perquè són moltes les persones que participen en el miracle del naixement d’un llibre, i molts els gremis que es desviuen perquè les paraules i, de rebot, les idees, tinguen una llar on acomodar-se a l’espera d’un visitant. Hem de tenir cura d’aquests guardians i d’aquestes guardianes dels mots, dotar-los de les eines adients per dur endavant la seua tasca, recolzar-ne els projectes, crear espais socials que els reclame, promoure’ls, respectar-los. De tots ells, de tots nosaltres dependrà la societat que pretenem construir, perquè sense llibres, sense narració escrita, siga del gènere que siga, al nostre interior no creixerà cap pensament crític, ni cap pregunta que ens obligue a repensar qui som i com som, ni cap claror que ens desemboire el camí del pròxim pas.

Per tot això, des d’ara mateix i durant els pròxims dies, estarem ací, a la vora de les casetes de la Fira, celebrant un objecte, un llibre, tan modest i alhora tan determinant en la història de la humanitat. Perquè per continuar avançant en la recerca d’un ésser humà empàtic, hui, més que mai, necessitem passar pàgines: moltes, belles i estimulants pàgines.

Ja ho va dir Joan Fuster: “Ningú no s’ha d’enganyar: dir “Bon dia” ja és fer literatura”. Doncs això farem. Bon dia i bona Fira. (Veure més)

Altres aires

Una amiga curiosa, acostumada a moure’s per altres territoris, comentant la possibilitat de reprendre els viatges després de dos anys de dieta severa, em confessava que evidentment que tornaria a recórrer món però que, ara per ara, no es veia amb cor/valor/ganes… de fer la maleta i aventurar-se per valls i muntanyes. Que de moment, preferia quedar-se per casa perquè la bellesa del món també està ací. I perquè s’hi sentia més segura. (Llegir més)

Poca broma

A l’última cerimònia dels Òscar, el més destacat no van ser les identitats dels guardonats i guardonades, ni els vestits que durant mesos s’analitzaran al detall, sinó l’agressió de l’actor Will Smith a Chris Rock, presentador de la gala, per burlar-se de l’alopècia que pateix la dona, l’actriu Jada Pinkett. Uns segons abans, el còmic ja s’havia mofat de Bardem i “la seua esposa” i, encara que ella va protestar discretament, van haver d’encaixar el colp, imagine que per exigències del guió. (Llegir més)

Full en blanc

En la filmació, un jove rus, que sembla passejar plàcidament per una plaça plena de gent, exhibeix un full en blanc entre les mans. De sobte, un grapat de policies l’identifiquen i li pregunten què fa. “Ensenyar el paper”, respon el xicot, sense alterar-se. Els agents li exigeixen que pare de manifestar-se. “Ho continuaré fent”, contesta, uns segons abans que se l’emporten a trompades. Hui, a Rússia, una pancarta nívia com la neu et pot dur dret a la presó: no escriure res per dir-ho tot, a risc de la pròpia seguretat. (Llegir més)

Tants riures, tants plors

De vegades, la nostra sagrada i alhora minúscula realitat es veu abocada a moviments sísmics descontrolats. Seguim el calendari com si res, anant al treball, concertant un café amb una amistat o fent la cua del supermercat, obcecats per la seguretat que pot arribar a transmetre la quotidianitat. De sobte, però, un matí qualsevol ens trobem buscant amb por cerval maneres d’escapar d’un enemic microscòpic. (Llegir més)