Estiu cru

Ramona no té vacances. Ben mirat, Ramona no té pràcticament res; no té família o, almenys, la que se li coneix no la visita quasi mai ni se l’emporta als seus pisos de la ciutat o als apartaments d’estiu. No té diners, perquè viu d’una minsa pensió, resultat del matrimoni amb el difunt Vicent, que li dona just per travessar de puntetes la setmana, comptant cada euro i disgustant-se quan s’ha de desfer d’algun bitllet. No té amistats íntimes que li podrien fer companyia quan baixa al carrer i ocupa el “seu” banc durant hores, sola, intercanviant quatre paraules amb algú del veïnatge, però amb cap confident a qui explicar-li la seua existència esfilagarsada. (Llegir més)

Un esmorzar és un esmorzar

“Perdona, un esmorzar és un esmorzar. I punt.”, sent que sentencia un jovenet a la colla d’amics. Em resulta sorprenent aquest debat perquè és quasi inconcebible trobar-se persones de més edat opinar sobre la convinença o no de posar-se a taula, allà a les 10 del matí, per empassar-se un bon grapat de calories. I és que l’esmorzar, a casa nostra, és una tradició profundament arrelada, d’aquelles que dibuixen l’ADN dels pobles. (Llegir més)

Censura eres tu

La seua ment maliciosa es malfia d’una obra d’art, condemna una revista infantil o se sent violentada per un pit que alleta una criatura. Sap que la llibertat d’expressió és un dels primers globus de color que es llancen al cel d’una democràcia? Llibertat per cridar als quatre vents el que eres. Llibertat per qüestionar açò o allò. Llibertat per estimar. Tot, absolutament tot, ha d’estar impregnat d’aquest dret que només atorguen els horitzons oberts, lliures de boques insultants i punys de ferro. La resta, el seu esperit fosc, és censura. Dictadura. Feixisme. (Llegir més)

Amparo planta oliveres

Amparo és valenciana, i llauradora de tota la vida. No és “esposa” de llaurador; ella “és” llauradora, altrament dit: autònoma agrària. De les poquíssimes dones en l’actualitat que treballen en el conreu del camp. En coneix les vicissituds, els canvis irrecuperables, les cabotades de rendició, les frustracions, les inversions que no tornen a casa… També, per creença profunda en l’estil de vida de l’horta, les bones voluntats que hi resisteixen. Ella n’és una. Quan parla dels tipus de verdures o de fruites, quan recorda els llinatges que han llaurat i llauren cavallons, o quan es posa a llegir el cel per endevinar l’oratge, il·lumina l’atmosfera, com una pintora impressionista, amb olors i colors d’estima per la terra. (Llegir més)

Tornar enrere

Quan arribes a una certa edat, sol ser ocupació habitual mirar enrere i comparar el passat amb la teua contemporaneïtat. Et veus de jove, recordes la societat que et conduïa, i amolles sentències de l’estil “Jo, a la seua edat, no…” o “En aquella època no era com ara que…”. Sí, moltes coses han canviat. La majoria per a bé, evidentment, perquè una comunitat que fa via, conté en el moviment milers de millores i superacions. Uns quants elements que estimàvem, però, s’han quedat pel camí: la intimitat amb el veïnatge prenent la fresca al bancal de casa, el valor de la paraula donada… Ara mateix, n’hi ha un que veig agonitzar sense remei. Em referisc a la humilitat que implica retrocedir sobre els nostres passos per revisar allò fet o dit. Em referisc a l’autocrítica. (Llegir més)

La força del trellat

Des de fora, hi ha qui pensa que un gimnàs és un indret bulliciós ple de goliats de braços i cuixes embotits, de gegantes d’esquena quadrada com una pantalla de cinema, de sorolls de barres i bandes elàstiques. De molt de crit i poc d’enteniment. No sé si hi ha cap lloc així; jo, el que conec, és ben diferent.

A l’entrada del gimnàs del meu barri, unes fotos d’esportistes en ple rendiment, amb un somriure d’orella a orella, semblen voler incitar-nos a entrar en aquell regne. Tot ens suggereix que no ens quedem a la porta del que podria ser un canvi agraït en la nostra existència. (Llegir més)

Han mort un bou

Va ser fa uns dies. Diuen que el bou hauria d’haver anat lligat amb una corda però que se n’alliberà i va córrer i córrer, desitjós d’esquivar els brams i les actituds que l’envoltaven i que no feien presagiar res de bo. I mira tu com, la criatura topa amb un muret apartat (a saber què va imaginar: un camí de salvament, un miracle? Pobre innocent!) i d’un salt el sobrepassa i es precipita al buit des d’una altura de 15 metres i s’esclafa, allà baix, al barranc. Potes rebentades. Sofriment indescriptible. Sacrificat. Fi del drama. “Un accident desgraciat”, es lamenten alguns; “Inesperat”, rematen altres. Coses que passen. Qui ho anava a dir? (Llegir més)

Volant a la fira!

La xiqueta ha arribat a l’escola eufòrica; no tots els dies vas a la fira amb la teua classe. Almenys, això és el que creia. Perquè ara, dalt de l’autobús, la seua amiga Irene li acaba d’explicar que no, que on van no hi ha cavallets ni tren de la bruixa, perquè es dirigeixen a la fira, sí, però… a la Fira del Llibre. Com? Alba es posa de mal toc. Hauran d’aguantar tot el matí en aquest mercat de paper en lloc d’estar gaudint de fantàstiques atraccions? (Llegir més)

El gall de l’autobús

Hi va haver un temps en què vaig haver d’acompanyar els meus pares a l’estació d’autobusos quan eixien a fer alguna escapada amb l’IMSERSO. Jubilats i jubilades hi arribaven, saludaven discretament i es posaven en cua a l’espera que els explicaren el protocol a seguir dins del grup. Em va sorprendre descobrir com, en cada ocasió, hi apareixia algun iaio que se n’erigia líder. Ningú no li havia atorgat cap autoritat però, des del minut zero, l’home (sempre era home) s’apoderava del comandament de l’excursió. Amb el morro premut, es llançava a xarrar com una cotorra, opinar de tot i obsequiar consells a tort i a dret de manera que, quan encara no havia arrancat el vehicle, tothom en sabia el nom i la biografia. La majoria el mirava de mal toc, convençuts que aquell espècimen els amargaria el viatge. (Llegir més)

Necessite un llibre

Tinc un problema: necessite un llibre. Ja sé que, d’entrada, no suposa cap complicació: disposem d’una bona xarxa de llibreries i biblioteques que, cal dir-ho, aguanten com poden l’embat d’una societat que sol fugir de qualsevol manifestació literària, i més si és en la nostra llengua. Celebrem la Plaça del llibre, per difondre les obres d’autors i autores d’ací. Es convoca la Fira del Llibre de València que, des del 27 d’abril, tornarà a omplir els jardins dels Vivers de literatura i de totes les persones que se n’alimenten. Sí, si et ve de gust, és fàcil adquirir una lectura. (Llegir un llibre)