CABECERALEVANTE

Comèdia sense fi

Em solia dir que hi havia llocs al món que t’ajudaven a riure. No es referia a cap Club de la broma ni a la projecció de cap obra dels Marx, ni molt menys a una sessió parlamentària en la qual els monòlegs surrealistes d’alguns extremats ens fan cosquerelles alhora a la faringe i a l’estómac, i comences somrient i acabes perbocant. No, ell em parlava d’on habita la felicitat de forma perenne i dels indrets espurnejants de gràcia escumosa; aquella que només reconeix qui escorcolla l’existència amb avidesa. Els carrers baixen sempre plens de riures, repetia sovint mentre passejàvem agafats de la mà. La meua, infantil i vellutada; la seua, nerviüda i de pell pansida. (Llegir més)



istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortsistanbul escortsistanbul escortsistanbul escortsistanbul escorts
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort