Pregó 57a Fira del Llibre de València

Aquests dies, una imatge ha recorregut el món: el finestral d’una casa tapiat amb una muntanya de llibres a fi d’evitar que hi entrara el terror de l’exterior. L’habitatge, convertit en trinxera improvisada, es troba a Kiiv, capital d’Ucraïna, i és la llar d’un escriptor, Lev Shevchenko. O ho era fa uns dies.

Escuts delicats de paper en primera línia formant una barricada, protegint-nos, arrecerant-nos; en una paraula, salvant-nos. Quina metàfora més contundent d’allò que són o haurien de ser els llibres: barques trèmules que s’esforcen per rescatar-nos de l’oceà de les incerteses i del dolor.

Llegim per descobrir que no estem sols, diuen, per escapar de la solitud. Jo hi afegiria: i per convéncer-nos que tot és possible. Perquè l’autor o l’autora crea perquè nosaltres creguem; creguem que hi ha més temps de vida que el temps que se’ns ha atorgat, més horitzó que la pròxima barrera, i més llum que el fràgil cresol que ens adverteix dels revolts de la vida.

Qui s’atorga la satisfacció de recórrer els cavallons de tinta negra, en recull sempre llavors que, tard o d’hora, donaran fruits. Per això, l’amant dels llibres incita obsessivament a la lectura, perquè sap que llegir ens transforma. Podem decidir empastifar-nos la mirada amb il·lustracions diverses, adoptar una dieta severa de versos, compartir el sofà amb personatges de totes les dimensions o saludar des d’una hamaca els passats reals o inventats, els presents enganxosos o els futurs de vidre. Podem fer el que ens vinga en gana perquè en companyia de l’eco d’una veu literària, de qualsevol veu literària, tenim garantit el dret sagrat a visitar tots els horitzons, tantes vegades com ens abellisca.

Perquè és cert que no sempre tenim un viatge esperant-nos al replà de casa, però sí que podem llançar-nos a l’univers dels mots que giravolten, respiren, apareixen i desapareixen. No sempre trobem una espatlla on deixar caure la pena, però sí que ens podem caldejar el cor amb paraules que ens retornen a la infantesa, amb històries que ens expliquen la nostra història, o amb rius de lletres que ens estoven els llavis en somriures que créiem perduts. No sempre disposarem de temps per arribar a tot i a tots, però sí que podem, alçant la coberta d’un llibre, introduir-nos en milers d’existències, demanar prestades altres realitats i, ni que siga durant l’instant màgic de la lectura, perfumar-nos l’esperit d’eternitat.

Ho podem afirmar amb convicció: ens és permés bastir un edifici de sentiments amb l’andami de l’escriptura.

Heu vist mai una platja prendre el sol?, deia la poetessa. Heu sentit mai trons riallers esclatar enmig d’una tempesta de besos? No, li respondria, però conec fortaleses on la gent s’esmuny en silenci  entre cascades de tinta: són les llibreries i les biblioteques, discrets aquaris de pergamí, on cada dia s’invita a somiar; són les editorials, que pasten sense descans textos, que després serveixen farcits de treball honrat. Perquè són moltes les persones que participen en el miracle del naixement d’un llibre, i molts els gremis que es desviuen perquè les paraules i, de rebot, les idees, tinguen una llar on acomodar-se a l’espera d’un visitant. Hem de tenir cura d’aquests guardians i d’aquestes guardianes dels mots, dotar-los de les eines adients per dur endavant la seua tasca, recolzar-ne els projectes, crear espais socials que els reclame, promoure’ls, respectar-los. De tots ells, de tots nosaltres dependrà la societat que pretenem construir, perquè sense llibres, sense narració escrita, siga del gènere que siga, al nostre interior no creixerà cap pensament crític, ni cap pregunta que ens obligue a repensar qui som i com som, ni cap claror que ens desemboire el camí del pròxim pas.

Per tot això, des d’ara mateix i durant els pròxims dies, estarem ací, a la vora de les casetes de la Fira, celebrant un objecte, un llibre, tan modest i alhora tan determinant en la història de la humanitat. Perquè per continuar avançant en la recerca d’un ésser humà empàtic, hui, més que mai, necessitem passar pàgines: moltes, belles i estimulants pàgines.

Ja ho va dir Joan Fuster: “Ningú no s’ha d’enganyar: dir “Bon dia” ja és fer literatura”. Doncs això farem. Bon dia i bona Fira. (Veure més)