No som ninots

És diumenge de Falles. Des de la terrassa del bar on he anat a parar, l’horta maragda competeix amb l’atzur del cel, i l’aire anuncia que la primavera ja fa cosquerelles a la panxa de l’hivern. Mentre celebre la fortuna d’habitar aquest espai de serenitat, una parella i el fill d’uns sis o set anys seuen a una taula veïna. D’immediat, la criatura trau una caixa de la motxilla del pare. L’obri i mira els adults somrients que, amb el cap, li semblen dir que sí, que endavant. El xiquet, el tresor a les mans, camina cap a la font que, casualitats de la vida, cau a tocar de la meua cadira. Ni per un segon dubte de les intencions del menut. Per això, quan acosta l’encenedor a la metxa del petard i l’encén; quan terra, copes i servidora senten el sacseig del coet en la pròpia carn, jo ja tinc les orelles tapades per evitar que el bombardeig em travesse els timpans. (Llegir més)