L’Horta suplica

Estirada a la vora de la mar, llança al cel braços i dits suplicant ajuda. Ni tan sols el seu color verd esperança aconsegueix revitalitzar-li l’ànim. “L’horta agonitza”, diu un llaurador de llarga travessia. I me’l crec. Des de fa temps, assetjada pels voltors del capitalisme, a la nostra terra li costa més que mai alçar el cap i respirar: tènues subvencions de les institucions, discret relleu generacional, i la creença, la destrellatada i perillosa creença d’una part de la societat, que l’horta ha de ser una mena de parc temàtic que s’ha de mantenir viu per poder passejar-hi, recrear-se en el canvi estacional o ensenyar a les criatures que les taronges o les carxofes no es cultiven en els supermercats. (Llegir més)