Quin és el record que ens empresona i ens trasllada una vegada i una altra a un indret que ja forma part del que som i serem? En quin moment exacte sentim que vivim adherit a un paisatge?
Tanques els ulls i rememores les cases que has habitat i que la vida ha anat apartant del teu camí. (Llegir més)
Ja sé que als tretze anys eres tota una persona experimentada. Portes milers de dies navegant entre les tempestes de la vida. Vas començar exercitant les cames, després feres un pas, vas caure, en feres un altre, i així encetares el camí. Convertires aquells sons guturals inicials en paraules. Desxifrares els dibuixos que van resultar ser lletres que, unides entre elles, et van dur a l’univers dels mots. Quin recorregut! Quant d’esforç! (Llegir més)
Quan vaig nàixer, no es van sentir càntics al temple, ni cap sobirà em va oferir mirra, encens i or. Que jo sàpia, no brillava cap estrella majestuosa al cel i no van cantar els àngels. Tanmateix, em consta que els pares van plorar d’alegria i em conten que els familiars i el veïnat sencer van celebrar-ho amb copetes d’anís i pastes de sagí dolç. Certament, entre tots, em van elevar al tron de reina de l’univers. (Llegir més)
No sé qui és Pau, ni Amor ni tampoc Solidaritat. No identifique els esperits eteris que coronen els seus noms amb majúscules, ni aquells que eleven la puresa dels actes senzills a l’altar de les gestes inaccessibles. La pompositat, de vegades, amaga en l’attrezzo mesquineses i zones d’ombres inquietants.
La meua religió s’escriu amb lletres baixes, arrapades al paper, perquè l’amor, la pau i la solidaritat, així, amb minúscula, es mouen a ras de terra, al lloc on habiten els éssers que flaquegen, aquells que no troben el coratge o la il·lusió per posar-se drets; és a dir, tots nosaltres. (Llegir més)
Acabe de rebre una carta. No, no es tracta d’un escrit de trets mecànics, anodí i sempre moribund, de procedència impersonal, que ens reclama un deute inesperat o ens amenaça amb fets que ens poden malmetre l’existència. Em referisc a una carta autèntica, d’aquelles que antany servien de cordó umbilical entre familiars o amics, consolaven cossos desarrelats o prometien felicitats. (Llegir més)
Diuen que en un plec del món existeix un país on la vida és tan efímera que fins i tot les flors s’han rendit a la mort. Per això mantenen els pètals premuts davall les tones d’enderrocs que soterren el paisatge circumdant.
Aquesta terra, llunyana en el temps però propera en l’espai, té un nom que un dia va centellejar en el firmament de les civilitzacions: Síria. (Llegir més)
Visc en una terra que ha patit una infinitat d’injustícies i que encara en sofreix. Així i tot, no hi falten esforços per desbrossar els nostres aiguamolls personals i per preservar-hi l’escalfor de la solidaritat. Fins a tal punt ha canviat el paisatge, que una bona part de la societat ha començat a denunciar les riuades de baixa ètica que han pretés engolir-nos. I som feliços. Almenys, una miqueta més feliços que en el passat recent. (Llegir més)
Resseguir una llàgrima de pluja en l’anvers de la finestra que t’arrecera de les tempestes de l’existència. Llançar al vent un esclat de riure que naix del centre del cos i del cor i que expulsa, alhora, les sagetes endimoniades que t’enverinaven. Embarrancar la teua barca sense fre en la placidesa d’una mirada líquida. Engalanar els dies grisos. Trossejar els glaciars que ens estomaquen diàriament. Resseguir la cresta d’una onada que s’enfonsa en un futur turquesa. Puntejar de verd la terra cremada dels sentiments. (Llegir més).
Som un poble de memòria fluixa, de fidelitats esgarrades i de traïcions inconfessables. Hem permés que les muntanyes esdevingueren brases, i la mar, taca d’oli. Som pobres en voluntats; ens han ignorat però nosaltres hem baixat el cap. La llengua s’esmuny cap a l’oblit a l’espera de voluntats fermes que en detinguen el curs i, malgrat això, maldem per continuar respirant l’aire de la vida. (Llegir més).