Menjar-se el món

“Dels estius recorde un pou vora el parral,/dels hiverns els porrats i la costura,/i els melons de penjar i algun poema,/i la dolçor estranya de la canyamel” (C. Sánchez-Cutillas)

Els records relacionats amb els paisatges més personals, units als aliments que ens perfumaven l’esperit. Topofília s’anomena aquest llaç afectiu entre nosaltres i allò que ens feu de llar. El teixim a base de fluxos de pensaments i de sensacions que van i venen, es desfan i es refan i ens permeten subjectar l’arquitectura del nostre passat sense el qual, desarrelats i orfes, desapareixeríem de la Història. (Llegir més)

Consciències de brilli-brilli

Com era habitual en ell, el passat gener, després de sopar, René Robert va eixir de casa amb la intenció de passejar pels carrers concorreguts de París, però la mala sort va fer que caiguera i perdera el sentit. Aquella nit de fred intens, centenars de persones van passar pel seu costat sense prestar-li atenció. De matinada, l’home morí d’hipotèrmia. I d’indiferència. (Llegir més)

HI havia una vegada…

Quan era menuda creia de veres que el món era poc més o menys de la meua talla i que jo sempre en controlaria els dolors i les alegries. Els problemes que m’atabalaven eren tan lleugers com els flocs de neu que somiava, algun dia, tocar amb la punta dels dits, i la frontera dels meus somnis eren els pòsters d’artistes admirats que empaperaven les parets de la meua habitació. (Llegir més)

Per amor a l’art

No sé si vau seguir a Àpunt la retransmissió de la gala dels IV Premis Carles Santo de la Música Valenciana. No sé si vau quedar, com jo, estupefactes davant de la diversitat de propostes artístiques i de recursos per expressar les sensibilitats més suggestives. A pesar de l’abandonament a què ha estat sotmesa durant temps, la nostra terra continua sent extraordinàriament generosa en persones que s’esforcen (amb poques ajudes, la majoria) a reflexionar sobre les seues vivències i dipositar-les en un pentagrama, un full en blanc o un torn de terrissaire. A casa nostra, és així: sempre hi ha algú pensant una obra d’art. (Llegir més)

Comerç de pam i mig

Passege pels carrers d’un poblet de muntanya. El sol a males penes aconsegueix atenuar el fred penetrant i l’aire hi és tan contundent que note com pega voltes pel pit a la recerca dels pulmons. A contracor decidisc abandonar el deambular i arrecerar-me prop d’alguna xemeneia espurnejant. És quan inicie el camí de tornada que la veig. (Llegir més)

L’habitació

Dels llocs que habitem al llarg de la nostra existència, n’hi ha un que, emulant un atrapasomnis, ens reté la memòria per sempre: em referisc a l’habitació de la nostra joventut.

Si tanque els ulls i esvare pel pendent dels meus escenaris vitals, la veig nítidament: gens espaiosa i pobra en mobiliari, ensenyava unes parets blaves de cel de principi d’estiu foradades ací i allà per pòsters amb rostres adorats que em miraven sense parpellejar. (Llegir més)

Llibres prohibits

El fet, gens inusual, és el següent: l’ajuntament de Castelló de la Plana regala a uns instituts uns lots de llibres (la gran majoria en castellà, tot s’ha de dir, però aquest és un altre tema) seleccionats segons criteri tècnic. Els centres, com no podia ser d’una altra manera, ho agraeixen de tot cor i recullen el regal. D’entrada, res a destacar. Sorprenentment, però, en aquesta ocasió, algú s’escarota bona cosa davant del detall generós de l’administració i llança el crit al cel. (Llegir més)

La portada

L’escriptor Fernando Sánchez Dragó diu que no l’atrau parlar amb el president del govern espanyol perquè poc li interessa qui no ha llegit cap llibre en sa vida, no com ell que ja en porta 30.000. Les xarxes socials, que no en perdonen ni una, s’han llançat a calcular la mitjana diària de textos que l’ancià es deu haver empassat per arribar a acumular tal rècord. Si té 84 anys, afirmen, és a dir 30.660 dies, ix a una lectura cada 24 hores, incloent-hi la Bíblia o tot el Kamasutra per posar exemples d’obres literàries que requereixen dedicació i concentració a parts iguals per pair-les. (Llegir més)

Ai, l’educació!

Manspreading és el terme referit a l’obertura exagerada de les cames que alguns mascles adopten en seure al transport públic. De vegades, l’arc de les seues extremitats és tan enorme que envaeixen els seients del costat i n’obliguen les ocupants a recargolar-se. Què ocorreria si un dia dos o tres d’aquests homenots segueren junts i decidiren delectar-nos amb una exhibició d’entrecuix? S’ofendrien? Es reptarien a colps de malucs? O, en veure’s reflectits en els altres, s’espantarien de la seua mala praxi? (Llegir més)

El que queda de l’estiu

Per poc que ens hi esforcem, la majoria de nosaltres està en condicions de recordar quasi tots els estius de la seua vida. Qui oblida la puresa dels estius de la infància, l’excitació dels de l’adolescència i l’eufòria dels anys més madurs quan anhelem amb urgència abandonar-nos al plaer de les obligacions lleugeres? Algú dirà que passa igual amb el Nadal però, tot i que no és la meua intenció desméreixer-lo, opine que es tracta d’un temps més delicat que ens aboca a recargolar-nos a l’escalfor de la llar i dels éssers estimats i on, per damunt de l’alegria dels retrobaments, sura una melancolia que ens assetja a la menor distracció. (Llegir més)