La terrassa d’estiu

Capvespre de juliol. Calor enganxosa, tropical. Les finestres il·luminades dels edificis ens informen que el veïnat ha decidit quedar-se a casa, refrigerat amb màquines d’aires i neveres generoses.

En un pretèrit no tan llunyà, però, als pobles de la Mediterrània, quan la nit d’estiu escampa estreles i llunes platejades, combatíem els embats de l’estació de foc ocupant els carrers. Preníem la fresca a la porta de casa i véiem passar les últimes hores del dia assaborint un café gelat amb la família, xarrant de tot i de res amb les amistats, escoltant alguna emissora de ràdio o deixant-nos bressolar per la respiració de la nit. (Llegir més)

Desobeïm!

Si un va nàixer ésser humà, i no botija, pizza Margarida o taula de menjador, i respira a glopades l’oxigen que ascendents i confrares han cultivat des de la memòria del temps, s’hauria de dedicar a la pràctica desbocada de l’agraïment etern.

Si fullejà les pàgines de la infància amb un ditet remullat en llet perfumada amb canyella, amb la seda d’abraçades acaronant-li la pell, i l’escalfor d’un sostre per recollir-li llàgrimes i mocs, hauria de recórrer la resta de la vida donant les gràcies a l’atzar generós per haver-lo situat en la part de la civilització que bull d’esperança. (Llegir més)

Digueu-li amor

T’estreny les mans entre les meues. Atrape la teua essència i me la deixe a la vora del pit per tornar a sentir l’alé que ens compassava els sospirs i ens transportava amunt i avall de les dunes del calendari. No em recordes? De veritat que m’has oblidat? Dia a dia m’esforce per mantindre en peu la construcció que vam alçar quan el cel navegava sense nuvolades, quan créiem que les roses creixen amb l’afecte i que tu i jo seríem els jardiners de tots els universos. (Llegir més)

L’últim toc

Ho diré clar i ras: els humans se’n foten de la mort. Com sona. Hi ha qui defensarà que no, que la Dama negra ens té ben agafats pel bescoll i això ens paralitza. Abans, sí, en el passat. Hi va haver un temps en el qual ens preocupava el nostre últim sospir i també el de la llengua i el del territori d’on descendíem o el de les rondalles que xiuxiuegen herències. Sofríem amb l’amenaça del final absolut i, temorosos i cauts, reivindicàvem proteccions. En l’actualitat, però, ja no temem el xantatge que suposa saber que sí o sí acabarem encollits en un jaç de cucs afamats. (Llegir més)

De banda en banda

Definitivament, som un país de pentagrames; una terra construïda sobre escales musicals que pugen i baixen resseguint el paisatge. Repartides pertot arreu, sobre les arenes que saluden la mar, prop dels tarongerars o als peus de castells i serralades, les bandes de músics ens vellutegen el cor amb les seues veus d’aire i basteixen arpegis que recorren les vèrtebres de la memòria. (Llegir més)

Dones de pergamí

Puge l’escala de pressa; estic a punt de fer tard a la cita amb el club de lectura de la Biblioteca de Meliana. Nou dones (sí, cap home) han llegit la meua novel·la A l’altra banda de les muntanyes, i volen compartir amb mi opinions, dubtes i preguntes que el relat els ha generat. Salude i m’assec. Les observe discretament.

Pilar B., la bibliotecària, una professional de cap a peus, em presenta amb passió desmesurada, i jo sent com les brases del foc de l’agraïment m’escalfen el cor. De seguida, Pilar C., la responsable de la reunió, obri l’encontre i, una rere l’altra, Xelo, Merxe i Merxe, Cristina, Trini, Magali i Susi hi entren amb determinació. Als pocs minuts, ja s’ha conformat un ambient amable i ple de complicitats. (Llegir més)

Hem vingut a parlar

I have a dream, va dir Luther King en el discurs on reivindicava un futur d’harmonia per a negres i blancs. I milers de persones s’apuntaren al repte de construir una societat a la mesura de la bondat que vencera l’odi i entonara càntics de llibertat. Lluny queda aquell 1963, però proper l’anhel de canvi que s’hi respirava perquè els éssers humans han continuat bregant per un tros de terra o un déu de resina, i sembla que ja integra la nostra natura buscar en l’altre l’escletxa per clavar-hi les urpes i esgarrar-li la identitat. No hi ha forma de trobar una mínima correcció en res i corren temps terribles per al consens. (Llegir més)

Elegància

No hi narració que m’atrape més que la que pessiga sospirs de vida, la que situa davall del microscopi de l’anàlisi els comportaments íntims; en definitiva, la que dissecciona frustracions i esperances i les posa a remull en el líquid amniòtic del pas del temps.

Per això estic a l’aguait del comentari que amplifica la minúcia que, d’una altra manera, se’ns haguera passat per alt. Perquè, ben mirat, la vida és una successió sense fre de decisions ínfimes (i de ben grosses), que el cervell va prenent incessantment, sense donar-se temps, moltes voltes, per replantejar-se’n el sentit. Tot el que fem, diem, deixem de fer o dir, està supeditat durant una mil·lèsima fracció de segon a una avaluació del fet i de les seues conseqüències. (Llegir més)

Més de Falles

Han passat les Falles i malgrat l’esforç de tantíssimes persones i col·lectius, ens ha quedat el mal sabor de boca que et deixen les actuacions que t’han ferit o que t’han avergonyit.

Durant uns dies, hem sigut testimonis de la indecència. Després d’hores de revetles, d’ingesta d’alcohol i d’aliments, de crits i de cants, quan els noctàmbuls consideraven que era hora d’abandonar els escenaris cedits generosament per l’ajuntament, pel barri, pel carrer, en definitiva per la ciutadania, la ciutat desplegava la seua cara més nauseabunda. Monuments xops de pixum. Muntanyes de deixalles abandonades per qui no ho permetria de cap manera a sa casa. Explosions de sorolls d’alta intensitat orquestrades per salvatges que exigeixen silenci d’ultratomba quan volen veure el partit, bressolar la criatura o, senzillament, reposar després d’un dia de treball. Per què ho consentim? És falta d’autoritat? D’educació? D’estima? O una barreja de tot plegat? (Llegir més)

No pararem

Sé que el meu últim article també versava sobre el tema de la dona. No tinc per costum repetir-me però hui necessite reprendre el fil del que publicava fa uns dies. Per què? Per molts motius.

En primer lloc, per la celebració del Dia de la dona, el 8 de març, amb unes manifestacions multitudinàries que han inundat els carrers de les ciutats clamant contra les injustícies grans i minúscules que patim una gran part de la societat. A València ha sigut una demostració pacífica de força i coratge que ha superat la d’anys anteriors i no oblidarem fàcilment els milers de veus exigint igualtat de drets i oportunitats per a la dona. (Llegir més)