Eres una líder política, opines i influeixes en les decisions que afecten la teua conciutadania. Et respecten però hui s’ha fet públic, a través d’alguns mitjans de comunicació, que el vestit que portaves a la reunió d’autoritats que havies de presidir era excessivament agosarat. O massa clàssic. O poc femení. (Llegir més)
Va obrir els ulls per primera vegada i es va posar a bramar: era l’hora del seu biberó. Com és que els pares encara no li l’havien portat, embolicat en un cobertor de besos i carícies?
Quan es va notar la panxa plena, la mare la va dur al bany per pentinar-li unes trenes humides: hui estrenava escoleta i el cor li bategava molt fort. (Llegir més)
És una deliciosa vesprada de juny i isc a passejar pel poble, sense rumb. Només m’envaeix el plaer de deixar caure els peus sobre voreres que conec de sempre i que han format el decorat dels meus dies. Passe per davant de façanes centenàries que fa temps amagaren algun cavall en el corral d’allà dins, i en l’andana oberta, fulles de tabac pessigades a cordills, apergaminant-se al ritme dels vents. (Llegir més)
Un peu s’ha posat a caminar, mentre l’altre, excitat i gelós del germà, encetava uns passos de salsa enmig de la plaça. Avergonyida, he intentat de mantindre’ls tancats en les sabates però els ditets han aguaitat l’ungla per fora i ja no hi ha hagut manera de recuperar-los.
Quan encara no m’havia refet de la mitja sessió de ball forçada, la cama dreta se n’ha anat a córrer una marató; la seua bessona, però, m’ha procurat tranquil·litzar i m’ha assegurat que ella no m’abandonava. (Llegir més)
No l’ha vista arribar, i el cor li fa un salt i se li encongeix de pura tristesa. S’adona que estan a punt de trobar-se de cara en aquella vorera buida de gent d’una vesprada de juny i, de pressa, busca unes paraules per fer-li saber que ja li ha arribat el rumor de la seua malaltia i que està amb ella. Tanmateix, com més ho intenta més se li resisteixen els mots, perquè en realitat no sap què es pot dir a una persona que acaba de rebre un diagnòstic fulminant que la portarà, lentament, a la immobilitat més cruel. (Llegir més)
Hui hi ha tensió a l’aire: he convocat examen i les criatures, tendres encara, tenen els nervis encesos. Distribuïsc les còpies de la prova, repasse en veu alta els possibles dubtes, n’aclarisc el vocabulari i demane silenci, per favor. Arranca la prova i unes desenes de caps s’inclinen àvidament sobre el full, sospiren, escriuen, miren amunt, es rasquen el cap, trauen la llengua i…
… un, dos, tres segons…
Alumne 1 i 2 em pregunten què significa “apocat”. Els dic que esperen un moment perquè he d’acabar de passar llista. (Llegir més)
Nàixer i morir. Desdejunar, dinar i sopar. Callar, escoltar, pair i opinar. Sembla que en aquest món tot té una regulació, un ordre, un 1, 2 i 3. I sembla, a més, que aquesta seguida d’accions és la clau per a aconseguir l’èxit en la vida. Almenys, això és el que pensa Marie Kondo i el seu mètode KonMari.
Segons l’autora nipona, organitzar-nos els armaris o les carpetes ens duu inequívocament a posar trellat a les nostres vides. (Llegir més)
Si acabes de nàixer i els teus ulls entelats encara no han entés que la llum és companya, t’haurien de llegir els noms dels teus avantpassats per instal·lar-te còmodament en el bressol de la història. Posant-li edats, cabells blancs o arrugues a les mans, un arriba a intimar amb el passat que l’ha dut al present.
Si eres tall tendre, t’haurien de llegir les arrels del teu arbre. (Llegir més)
Per la vorera camina un home amb el cap cot i el pas contingut, aparentment absorbit en la complicada maniobra que suposa col·locar un peu davant de l’altre sense eixir-se’n del traçat imaginari que el guia carrer amunt.
Té la pell grisa i els cabells esborrifats d’aquells que dormen al ras. Tot en ell ens porta a creure que fa temps algun revolt del camí el va refilar amb una violència inusitada fora del món, i el sabor amarg de la derrota li deformà els gestos per sempre més. (Llegir més)
No volíem anar a la Plaça de Bous dissabte passat. No. Hauríem preferit quedar amb les amistats en un altre lloc i anar al cinema, per exemple, o a la platja, com fa tothom una nit de festa.
No hi volíem anar perquè estàvem convençuts que ens hi hauríem d’estar hores escoltant parlaments de tots els estils reclamant drets que el poble valencià va perdre un 25 d’abril de 1707, i denunciant injustícies seculars que ens han marcat el caràcter. (Llegir més)