Escriure a mà

Arriba Nadal i les criatures envien milers de cartes al Pare Noel, als Reis d’Orient o a qui s’encarregue de complir els desitjos nadalencs. No s’hi val un correu electrònic ni un whatsapp. Res d’enviar un àudio o un pòdcast. Si algú vol participar en el joc ha d’agafar bolígraf i paper i posar-se a escriure… a mà. 

Fa molt, però, que els adults vam abandonar el costum d’escriure cartes amb un simple bolígraf entre els dits. La part més jove de la societat n’ha redactades ben poques; la part més madura fa tants anys que va abandonar-ho que quasi ni ho recorda. En l’actualitat, ens comuniquem a través de les pantalles de forma ràpida i poc donada a fantasies literàries o lingüístiques, que solem substituir per quatre emoticones. (Llegir més)

Qui no seríem?

Fa poc vaig assistir a la representació de l’obra L’últim ball, magníficament interpretada per Carles Alberola i Alfred Picó sobre les velles glòries del nostre teatre. Al cinema, vaig veure La mestra, de Sergi Pitarch, un homenatge a Marifé Arroyo que, durant la Transició, va defensar un projecte educatiu que enarborava la igualtat i el valencià. L’altra nit, vam celebrar el lliurament dels Premis Ciutat d’Alzira, un dels certàmens literaris més importants en la nostra llengua. Dimarts, a la Universitat, vaig festejar el Dia del llibre valencià participant en la lectura col·lectiva del Tirant lo Blanc. Ahir, vaig adquirir cinc novel·les acabades d’editar, de reconegudes autores i editorials de casa nostra. Per si fora poc, cada dia arriba informació sobre multitud d’activitats en valencià (Llegir més)

Restes

La càmera de televisió deambula pel paisatge terrorífic: són les sis o set plantes d’un edifici que s’amunteguen les unes sobre les altres i formen una muntanya d’enderrocs, cables, fumagueres i detonacions. A través de la façana bombardejada es veuen algunes de les habitacions de qui hi residia. De sobte, una imatge en paralitza el recorregut. Ho identifiquem bé: és un sofà quasi sencer que es manté recolzat contra la paret color vainilla d’un saló. Encara hi ha un parell de coixins, ara bruts de cendra i terra, apilonats en un dels braços. (Llegir més)

Una plaça que és nostra

No es podia haver triat un nom més suggestiu i bonic: Plaça del Llibre. És a dir àgora, fòrum, pessic de ciutat que, durant uns dies, esdevé regne de les narracions de paper. Un oasi de tranquil·litat, freqüentat per visitants que hi passegen amunt i avall, fullegen tota classe de textos, en compren, tenen accés a les activitats d’animació lectora, es relaxen amb els concerts, riuen amb les propostes per a les criatures… I és que la Plaça del Llibre és una vitrina anual de la literatura en valencià, incloent-hi també el camp de la il·lustració i l’editorial; un acte de difusió i foment de les nostres lletres; una festivitat que s’ha anat consolidant amb èxit, any rere any, gràcies a totes les persones que s’hi han implicat. (Llegir més)

De l’amor i la guerra

A la vora de la piscina, dos parotets fan l’amor. Bé, no sé si aquests insectes de l’orde dels odonats ho expressarien d’aquesta manera. És possible que parlaren d’emparentar-se, de procrear, de continuar l’espècie. Així, a seques. Sense sentiments pel mig. Perquè els sentiments són, quasi en exclusiva, cosa nostra. O això s’encabota a creure la humanitat. Per aquesta raó ens sentim espècimens formats d’àtoms d’empatia i de generositat. Des que naixem, ens eduquen per ser tot tendresa i permetre un dia donar ales a un capvespre perquè ens erice la pell; a un desig anhelat perquè ens paste el cor; a paraules toves perquè ens humitegen la mirada. (Llegir més)

E oberta

Per fi, ha començat el curs escolar. Poc ha faltat perquè el professorat hi arribe tard el primer dia, donat el desastre de l’adjudicació de places al setembre. I ha estat a un pèl que les directives no tingueren els horaris enllestits, pels canvis de Conselleria d’ultimíssim moment en alguns lots d’hores. A fi que el caos no fora majúscul, els claustres, com ja és costum, s’han arromangat perquè les classes arrancaren a temps, i cada estudiant ja ocupa el seu pupitre amb la il·lusió intacta que caracteritza l’inici de tot projecte. (Llegir més)

El mateix crit

Al Marroc, un terratrèmol suspén milers de vides. A Líbia, un huracà: 7 000 víctimes i 10 000 desapareguts. Persones mortes, ferides, òrfenes, sense llar… Les imatges que ens n’arriben ens deixen l’ànima esgarrada. Durant els primers instants, bull la informació que va delimitant les zones i la magnitud de l’horror, i el planeta sencer es confessa disposat a rescatar, proporcionar aliments i consolar. Sembla que les tragèdies ens fan eixamplar el cor perquè hi tinguen cabuda tones d’empatia i d’estímuls envers les persones afectades. (Llegir més)

Estiu cru

Ramona no té vacances. Ben mirat, Ramona no té pràcticament res; no té família o, almenys, la que se li coneix no la visita quasi mai ni se l’emporta als seus pisos de la ciutat o als apartaments d’estiu. No té diners, perquè viu d’una minsa pensió, resultat del matrimoni amb el difunt Vicent, que li dona just per travessar de puntetes la setmana, comptant cada euro i disgustant-se quan s’ha de desfer d’algun bitllet. No té amistats íntimes que li podrien fer companyia quan baixa al carrer i ocupa el “seu” banc durant hores, sola, intercanviant quatre paraules amb algú del veïnatge, però amb cap confident a qui explicar-li la seua existència esfilagarsada. (Llegir més)

Un esmorzar és un esmorzar

“Perdona, un esmorzar és un esmorzar. I punt.”, sent que sentencia un jovenet a la colla d’amics. Em resulta sorprenent aquest debat perquè és quasi inconcebible trobar-se persones de més edat opinar sobre la convinença o no de posar-se a taula, allà a les 10 del matí, per empassar-se un bon grapat de calories. I és que l’esmorzar, a casa nostra, és una tradició profundament arrelada, d’aquelles que dibuixen l’ADN dels pobles. (Llegir més)

Censura eres tu

La seua ment maliciosa es malfia d’una obra d’art, condemna una revista infantil o se sent violentada per un pit que alleta una criatura. Sap que la llibertat d’expressió és un dels primers globus de color que es llancen al cel d’una democràcia? Llibertat per cridar als quatre vents el que eres. Llibertat per qüestionar açò o allò. Llibertat per estimar. Tot, absolutament tot, ha d’estar impregnat d’aquest dret que només atorguen els horitzons oberts, lliures de boques insultants i punys de ferro. La resta, el seu esperit fosc, és censura. Dictadura. Feixisme. (Llegir més)