Amparo planta oliveres

Amparo és valenciana, i llauradora de tota la vida. No és “esposa” de llaurador; ella “és” llauradora, altrament dit: autònoma agrària. De les poquíssimes dones en l’actualitat que treballen en el conreu del camp. En coneix les vicissituds, els canvis irrecuperables, les cabotades de rendició, les frustracions, les inversions que no tornen a casa… També, per creença profunda en l’estil de vida de l’horta, les bones voluntats que hi resisteixen. Ella n’és una. Quan parla dels tipus de verdures o de fruites, quan recorda els llinatges que han llaurat i llauren cavallons, o quan es posa a llegir el cel per endevinar l’oratge, il·lumina l’atmosfera, com una pintora impressionista, amb olors i colors d’estima per la terra. (Llegir més)

Tornar enrere

Quan arribes a una certa edat, sol ser ocupació habitual mirar enrere i comparar el passat amb la teua contemporaneïtat. Et veus de jove, recordes la societat que et conduïa, i amolles sentències de l’estil “Jo, a la seua edat, no…” o “En aquella època no era com ara que…”. Sí, moltes coses han canviat. La majoria per a bé, evidentment, perquè una comunitat que fa via, conté en el moviment milers de millores i superacions. Uns quants elements que estimàvem, però, s’han quedat pel camí: la intimitat amb el veïnatge prenent la fresca al bancal de casa, el valor de la paraula donada… Ara mateix, n’hi ha un que veig agonitzar sense remei. Em referisc a la humilitat que implica retrocedir sobre els nostres passos per revisar allò fet o dit. Em referisc a l’autocrítica. (Llegir més)

La força del trellat

Des de fora, hi ha qui pensa que un gimnàs és un indret bulliciós ple de goliats de braços i cuixes embotits, de gegantes d’esquena quadrada com una pantalla de cinema, de sorolls de barres i bandes elàstiques. De molt de crit i poc d’enteniment. No sé si hi ha cap lloc així; jo, el que conec, és ben diferent.

A l’entrada del gimnàs del meu barri, unes fotos d’esportistes en ple rendiment, amb un somriure d’orella a orella, semblen voler incitar-nos a entrar en aquell regne. Tot ens suggereix que no ens quedem a la porta del que podria ser un canvi agraït en la nostra existència. (Llegir més)

Han mort un bou

Va ser fa uns dies. Diuen que el bou hauria d’haver anat lligat amb una corda però que se n’alliberà i va córrer i córrer, desitjós d’esquivar els brams i les actituds que l’envoltaven i que no feien presagiar res de bo. I mira tu com, la criatura topa amb un muret apartat (a saber què va imaginar: un camí de salvament, un miracle? Pobre innocent!) i d’un salt el sobrepassa i es precipita al buit des d’una altura de 15 metres i s’esclafa, allà baix, al barranc. Potes rebentades. Sofriment indescriptible. Sacrificat. Fi del drama. “Un accident desgraciat”, es lamenten alguns; “Inesperat”, rematen altres. Coses que passen. Qui ho anava a dir? (Llegir més)

Volant a la fira!

La xiqueta ha arribat a l’escola eufòrica; no tots els dies vas a la fira amb la teua classe. Almenys, això és el que creia. Perquè ara, dalt de l’autobús, la seua amiga Irene li acaba d’explicar que no, que on van no hi ha cavallets ni tren de la bruixa, perquè es dirigeixen a la fira, sí, però… a la Fira del Llibre. Com? Alba es posa de mal toc. Hauran d’aguantar tot el matí en aquest mercat de paper en lloc d’estar gaudint de fantàstiques atraccions? (Llegir més)

El gall de l’autobús

Hi va haver un temps en què vaig haver d’acompanyar els meus pares a l’estació d’autobusos quan eixien a fer alguna escapada amb l’IMSERSO. Jubilats i jubilades hi arribaven, saludaven discretament i es posaven en cua a l’espera que els explicaren el protocol a seguir dins del grup. Em va sorprendre descobrir com, en cada ocasió, hi apareixia algun iaio que se n’erigia líder. Ningú no li havia atorgat cap autoritat però, des del minut zero, l’home (sempre era home) s’apoderava del comandament de l’excursió. Amb el morro premut, es llançava a xarrar com una cotorra, opinar de tot i obsequiar consells a tort i a dret de manera que, quan encara no havia arrancat el vehicle, tothom en sabia el nom i la biografia. La majoria el mirava de mal toc, convençuts que aquell espècimen els amargaria el viatge. (Llegir més)

Necessite un llibre

Tinc un problema: necessite un llibre. Ja sé que, d’entrada, no suposa cap complicació: disposem d’una bona xarxa de llibreries i biblioteques que, cal dir-ho, aguanten com poden l’embat d’una societat que sol fugir de qualsevol manifestació literària, i més si és en la nostra llengua. Celebrem la Plaça del llibre, per difondre les obres d’autors i autores d’ací. Es convoca la Fira del Llibre de València que, des del 27 d’abril, tornarà a omplir els jardins dels Vivers de literatura i de totes les persones que se n’alimenten. Sí, si et ve de gust, és fàcil adquirir una lectura. (Llegir un llibre)

No som ninots

És diumenge de Falles. Des de la terrassa del bar on he anat a parar, l’horta maragda competeix amb l’atzur del cel, i l’aire anuncia que la primavera ja fa cosquerelles a la panxa de l’hivern. Mentre celebre la fortuna d’habitar aquest espai de serenitat, una parella i el fill d’uns sis o set anys seuen a una taula veïna. D’immediat, la criatura trau una caixa de la motxilla del pare. L’obri i mira els adults somrients que, amb el cap, li semblen dir que sí, que endavant. El xiquet, el tresor a les mans, camina cap a la font que, casualitats de la vida, cau a tocar de la meua cadira. Ni per un segon dubte de les intencions del menut. Per això, quan acosta l’encenedor a la metxa del petard i l’encén; quan terra, copes i servidora senten el sacseig del coet en la pròpia carn, jo ja tinc les orelles tapades per evitar que el bombardeig em travesse els timpans. (Llegir més)

Mohamed parla valencià

Mohamed és de Pakistan i treballa en un poble de l’Horta nord. La primera vegada que vaig entrar a la seua botiga, em vaig quedar de pedra quan, a l’hora de pagar, m’amollà un “Sis noranta”, així, en la meua llengua. Un foraster que se’m dirigeix en valencià? Fantàstic! I admirable. Perquè lamentablement, hi ha gent d’ací de tota la vida que no l’entén o encara no el parla. Mai. Mohamed, sí. Mira tu quines coses. Ell s’esforça per parlar el valencià, que va adquirint a través de la clientela que compra a la seua fruiteria. Té clar que és la manera d’expressar-se de la terra que l’acull i, per integrar-se més en la societat que ara també és la seua, intenta usar-lo sempre que pot. (Llegir més)

El silenci

Diumenge passat vaig assistir a un parell d’espectacles que d’alguna forma, casualitats de la vida, giraven al voltant d’un mateix tema: el silenci. De matí, a l’Institut Municipal de Cultura de Meliana, vam gaudir del concert d’Edu Comelles, un homenatge a la manera de respirar del paisatge quan ens n’absentem i quan la seua veu, i no la nostra, recupera el domini de l’espai. Sobre el murmuri del riu, el cant dels grills o sobre l’alba quan esgarra la falda de dol nocturn, l’artista deposita delicadament la seua música, un altre silenci fragmentat que s’acobla a la cadència de la natura. (Llegir més)