L’agenda

Un dels regals que em van fer quan em vaig jubilar, fou una agenda. Quina sorpresa. Per a què havia de menester un organitzador algú a punt d’encetar temps i vida generosos? La vaig apartar i me’n vaig oblidar, i em vaig dedicar a explorar la nova etapa que se m’oferia.

El primer any va ser deliciosament atropellat. Vaig acompanyar l’horta en els canvis estacionals, vaig llegir amb deler, vaig engolir maratons de sèries televisives, assistir a conferències, i quedar, dia sí i dia també, amb les amistats que m’havien precedit en la jubilació. Tot anava rodant a un ritme, ara frenètic, ara pausat, i jo em sentia borratxa d’eufòria. (Llegir més)

No volem déus

De sempre hi ha hagut monarques, directors de cinema o dirigents de sectes que han considerat que pel fet que qualitats personals, antecedents familiars o contactes privats els hagen portat molt alt en la piràmide social, tenen llicència per abusar a sac de la resta del món. Enlluernats per la pròpia brillantor, alguns individus se senten acreditats per fer i desfer sense més conseqüències que la de satisfer els seus instints barroers. La història dona a entendre que és així perquè hi observem com, segle rere segle, els poderosos han gaudit de total impunitat. Han pensat que eren déus i s’han atorgat el dret a intimidar, insultar, coaccionar… O agredir les dones. (Llegir més)

Cases sense cor

Fa uns dies, el primer ministre del Canadà explicava la raó per la qual el seu govern ha legislat que des de l’1 de gener i durant un parell d’anys, els estrangers sense residència permanent al país no podran accedir a la compra d’habitatges. Controlar els preus desbocats del mercat immobiliari i dissuadir aquells que consideren que les cases són mercaderies i no escenaris de la nostra privacitat, són els objectius que es va marcar el partit liberal en el seu programa electoral de 2021. Ara ha arribat el moment d’aplicar-ho al dia al dia de la població. (Llegir més)

Tot tornarà

Aquesta setmana m’he llançat a escriure l’últim text de l’any. Pensava repassar les escenes memorables del temps que ja s’esfuma o enarborar ventalls de desitjos per al nou calendari però, quan m’he posat a revisar-ho tot, m’ha sobtat un pensament aclaparador. Allò que durant aquests mesos ens ha rebentat el cor de sofriment i ens ha deixat a la vora de l’agonia, o el que ens ha eixamplat el pit i ens ha recordat que la felicitat és tan menuda que de vegades passa de llarg sense que en siguem conscients; allò que constitueix, en resum, el nostre “jo” de fa quatre dies, exhibeix la mateixa etiqueta al llom: Passat. Un passat entendridor o dolorós, enyorat o rebutjat, però passat al cap i a la fi, format per incomptables imatges, paraules i sensacions que ja no existeixen ni tornaran a existir mai més. (Llegir més)

L’eco d’una llengua

Ignore si com a poble ens trobem ja en el pendent que baixa a l’infern de Dante o si encara disposem d’oxigen per a sobreviure, com hem fet en tantes i tantes ocasions al llarg de la història, però el cas és que mentre consultava l’enquesta de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports sobre el coneixement i l’ús social del valencià, sentia que el cor se m’alentia i l’aire s’allunyava de mi. L’estudi, elaborat el 2021, ens ha malferit els ulls: en l’àmbit privat, en les entranyes de les famílies i de les relacions amistoses, el valencià perd terreny. Molt. (Llegir més)

I ara, què?

Ja veus. Segons les estimacions de l’ONU, el 15 de novembre vam arribar als 8000 milions de persones a la Terra. Aquesta afirmació és simbòlica, evidentment, però sembla que fins i tot tenim nom i nacionalitat del ciutadà celebrat que acaba de nàixer: es diu Damián i és de la República Dominicana.

Molt bé. I ara, què? A què ens condemna la xifra exorbitant d’individus atrapats en aquest racó limitat de l’univers? Esdevindrà un reactiu que suposarà un canvi imminent per al planeta? (Llegir més)

Com un cresol

No sé per què m’hi vaig fixar. Em trobava de viatge per Andalusia, dinant en un restaurant esvalotat pel rebombori de les converses i el vaivé frenètic del personal quan, tot d’una, una anciana va aparéixer a l’entrada del menjador. La primera cosa que em va atraure d’ella va ser el somriure delicat que reblava la sensació de bondat i dolçor que desprenia. Tenia cabells de neu i els llavis anaven lleugerament maquillats o, tal volta, era el reflex del rubor de les galtes. Caminava aferrant-se a tot allò que l’ajudara a impulsar-se, i tan a poc a poc com es desplaça la vida que ja s’inclina cap a la terra que l’ha de rebre. (Llegir més)

L’escriptora

Fa unes setmanes, es commemorà el Dia de la Dona escriptora amb la intenció de reivindicar les artistes que al llarg de la història s’han hagut d’ocultar darrere de pseudònims masculins per aconseguir veure impreses les seues obres. Aquesta situació humiliant ha provocat que plomes literàries portentoses quedaren emmascarades per una referència masculina, única manera de penetrar en l’espai cultural. (Llegir més)

La meua Queen

Jo també tenia una Queen. Com era d’esperar en una monarquia, no la vaig triar. De fet, mentre jo tafanejava pel seu úter, desconeixia qui, una vegada fora del cos, es convertiria en la meua mare i m’acompanyaria pels senders del futur. Se’m va imposar un dia de tardor de fa ja molts anys, i l’univers no em va preguntar si em vaig sentir feliç d’haver aterrat al seu regne. Però he de confessar que ho era. I ho vaig ser. Sempre. (Llegir més)