Cavallers, senyores, la tristesa ens desborda: se’ns mor el punt. Els seus companys de trajecte, la coma, els signes d’interrogació i d’exclamació, les majúscules, els guionets… reunits als peus del seu llit, esperen l’adéu definitiu.
(Llegir més)
Hi ha vides que romanen ancorades a un instant de claudicació o de rebel·lió. I camins que arranquen quan sembla que tot acaba.
Ascensión Mendieta tenia 13 anys. 13 anys és encara una edat de llet tèbia i dits despentinant-te amb tendresa. És l’entrada a la vida amb les venes obertes als somnis. Per a la xiqueta Ascensión, però, 13 anys fou un dolor que li llaurà una ferida impossible de sargir. (Llegir més)
Xicotets fragments de vida ocults entre els plecs de l’honradesa i la desvergonya, a recer del feix de llum de la veritat. Això són els secrets. Tan habituals com extraordinaris. Tan útils com innecessaris.
No volem contar-ho i no ho farem, n’estem segurs, parapetats darrere del convenciment que res ni ningú no ens pot obligar a confessar allò que un dia vam identificar amb un calfred. (Llegir més)
Passàvem tot l’any en aquella terra eternament grisa del nord d’Europa. Hi havia dies que hauríem esgarrat, si haguérem pogut, la boira elàstica que ens furtava la vista. Vivíem en un paisatge d’ocàs permanent i poques coses ens acostaven a la llum de la primavera. I la vida, quan no pot respirar, es reclou a les catacumbes de la tristesa. (Llegir més)
Una de les meues millors amigues és de Conca, ella i la família llarguíssima de la qual prové. De menuda, van emigrar a València on van depositar moltes esperances. Continuen estiuejant al poble dels ancestres, ara un xicotet paradís de pedra apartat del món però que temps enrere fou bressol d’existències sense futur i poc donades als excessos. (Llegir més)
L’estudiant de segon de batxillerat pega manotada al despertador i sense permetre’s ni un segon de dubte s’alça i aparta les cortines. Es queda un instant així, immòbil, mirant el carrer que s’esforça per fondre la foscor de la nit. Primera hora de llum per al món, primer instant del futur anhelat per ella. (Llegir més)
Pilar no ho sap, però ella és màgica. De fet, crec que ben poques persones en són conscients, perquè costa molt d’assimilar que una amiga puga tindre tants poders. Poders màgics, autèntics i infinits com la seua bondat. Pilar és bibliotecària municipal. Millor: és LA bibliotecària. (Llegir més)
Pareu el món que en volem baixar, cridàvem fa unes dècades quan pensàvem que el planeta es dirigia cap a la seua destrucció, com un vehicle desmanegat i sense fre precipitant-se costera avall.
Els anys han transcorregut i continuem instal·lats a la mateixa finestra del mateix autobús boig, veient desfilar les parades veloçment, sense gosar prémer el timbre de parada que ens permeta abandonar-lo. (Llegir més)
I si el món haguera nascut d’un vers i d’una veu?
Despertes i somrius: per fi ha arribat el moment esperat. Aguaites per la finestra i descobreixes que una pluja inversa de versos s’ha enlairat per saludar el nou dia. I rius, perquè saps que és hora de celebrar les paraules. (Llegir més)
Ens perdem un món. Això és el que passa quan desconeixem una llengua, que som incapaços d’assaborir allò que presenta, de recrear-nos en la seua musicalitat, de buscar-la perquè ens acompanye en el dibuix dels paisatges. Quan la ignorem, tenim vetada l’entrada al cor del poble que la parla i ens quedem a la seua perifèria erma.
Si desconeixem el valencià, no sabrem que la paraula FRONTISSA uneix i no separa (Llegir més)