Temps perdut

2024. Enguany celebrem el centenari de Vicent Andrés Estellés, el poeta més important en la nostra llengua després d’Ausiàs March. De sempre, els seus versos ens han acompanyat en el rescat del nostre patrimoni gràcies a un bon grapat de persones que s’han esforçat, des de múltiples fòrums, a mantenir-ne viva l’obra. Ara mateix hi ha en actiu diferents projectes amb la intenció que tota la gent puga llegir les seues declaracions d’estima per la terra i reconéixer-s’hi. La Coordinadora Pro Fundació Estellés ha posat en marxa la campanya “Cent d’Estellés” que pretén activar la societat civil a retre homenatge al poeta. Publicacions, teatre, exposicions, taules redones, festes, sopars, recitals, iniciatives d’ajuntaments, associacions o particulars, tot servirà per enaltir la imatge del cronista de Burjassot i la de qui som i qui volem ser. (Llegir més)

Confetis

Al llarg dels anys som testimonis de situacions extraordinàries que ens pinten un somriure als llavis i ens engrandeixen el cor de l’alegria. Són aquells successos que no oblidarem mai perquè ens van marcar positivament i ens feren madurar: des del naixement d’una criatura a la superació d’una malaltia; des de l’obtenció d’un diploma a la firma del primer contracte laboral o a l’aparició d’algun ésser humà que ens segresta l’esperit i ens fa volar de felicitat. Qualsevol d’aquests fets, i molts altres, són els que acabaran perfilant, grosso modo, la nostra línia biogràfica més alegre. (Llegir més)

Pintar el món

Aquesta és la meua última columna del 2023. La podria haver aprofitat per elaborar un repàs detallat de l’any i destacar-hi les grans alegries i totes les seues brillantors. La podria haver dedicat a les criatures que estan a punt de submergir-se en una màgia creada pels adults per tal d’insistir en valors com la pau i l’amor. Em podria haver entaforat en la irreflexiva eufòria  consumista que ens acompanya aquests dies. Fins i tot, podria haver reproduït fragments de nadalenques o rondalles valencianes que alguns dirigents ressentits s’alegrarien de veure desaparéixer. (Llegir més)

Escriure a mà

Arriba Nadal i les criatures envien milers de cartes al Pare Noel, als Reis d’Orient o a qui s’encarregue de complir els desitjos nadalencs. No s’hi val un correu electrònic ni un whatsapp. Res d’enviar un àudio o un pòdcast. Si algú vol participar en el joc ha d’agafar bolígraf i paper i posar-se a escriure… a mà. 

Fa molt, però, que els adults vam abandonar el costum d’escriure cartes amb un simple bolígraf entre els dits. La part més jove de la societat n’ha redactades ben poques; la part més madura fa tants anys que va abandonar-ho que quasi ni ho recorda. En l’actualitat, ens comuniquem a través de les pantalles de forma ràpida i poc donada a fantasies literàries o lingüístiques, que solem substituir per quatre emoticones. (Llegir més)

Qui no seríem?

Fa poc vaig assistir a la representació de l’obra L’últim ball, magníficament interpretada per Carles Alberola i Alfred Picó sobre les velles glòries del nostre teatre. Al cinema, vaig veure La mestra, de Sergi Pitarch, un homenatge a Marifé Arroyo que, durant la Transició, va defensar un projecte educatiu que enarborava la igualtat i el valencià. L’altra nit, vam celebrar el lliurament dels Premis Ciutat d’Alzira, un dels certàmens literaris més importants en la nostra llengua. Dimarts, a la Universitat, vaig festejar el Dia del llibre valencià participant en la lectura col·lectiva del Tirant lo Blanc. Ahir, vaig adquirir cinc novel·les acabades d’editar, de reconegudes autores i editorials de casa nostra. Per si fora poc, cada dia arriba informació sobre multitud d’activitats en valencià (Llegir més)

Restes

La càmera de televisió deambula pel paisatge terrorífic: són les sis o set plantes d’un edifici que s’amunteguen les unes sobre les altres i formen una muntanya d’enderrocs, cables, fumagueres i detonacions. A través de la façana bombardejada es veuen algunes de les habitacions de qui hi residia. De sobte, una imatge en paralitza el recorregut. Ho identifiquem bé: és un sofà quasi sencer que es manté recolzat contra la paret color vainilla d’un saló. Encara hi ha un parell de coixins, ara bruts de cendra i terra, apilonats en un dels braços. (Llegir més)

Una plaça que és nostra

No es podia haver triat un nom més suggestiu i bonic: Plaça del Llibre. És a dir àgora, fòrum, pessic de ciutat que, durant uns dies, esdevé regne de les narracions de paper. Un oasi de tranquil·litat, freqüentat per visitants que hi passegen amunt i avall, fullegen tota classe de textos, en compren, tenen accés a les activitats d’animació lectora, es relaxen amb els concerts, riuen amb les propostes per a les criatures… I és que la Plaça del Llibre és una vitrina anual de la literatura en valencià, incloent-hi també el camp de la il·lustració i l’editorial; un acte de difusió i foment de les nostres lletres; una festivitat que s’ha anat consolidant amb èxit, any rere any, gràcies a totes les persones que s’hi han implicat. (Llegir més)

De l’amor i la guerra

A la vora de la piscina, dos parotets fan l’amor. Bé, no sé si aquests insectes de l’orde dels odonats ho expressarien d’aquesta manera. És possible que parlaren d’emparentar-se, de procrear, de continuar l’espècie. Així, a seques. Sense sentiments pel mig. Perquè els sentiments són, quasi en exclusiva, cosa nostra. O això s’encabota a creure la humanitat. Per aquesta raó ens sentim espècimens formats d’àtoms d’empatia i de generositat. Des que naixem, ens eduquen per ser tot tendresa i permetre un dia donar ales a un capvespre perquè ens erice la pell; a un desig anhelat perquè ens paste el cor; a paraules toves perquè ens humitegen la mirada. (Llegir més)

E oberta

Per fi, ha començat el curs escolar. Poc ha faltat perquè el professorat hi arribe tard el primer dia, donat el desastre de l’adjudicació de places al setembre. I ha estat a un pèl que les directives no tingueren els horaris enllestits, pels canvis de Conselleria d’ultimíssim moment en alguns lots d’hores. A fi que el caos no fora majúscul, els claustres, com ja és costum, s’han arromangat perquè les classes arrancaren a temps, i cada estudiant ja ocupa el seu pupitre amb la il·lusió intacta que caracteritza l’inici de tot projecte. (Llegir més)

El mateix crit

Al Marroc, un terratrèmol suspén milers de vides. A Líbia, un huracà: 7 000 víctimes i 10 000 desapareguts. Persones mortes, ferides, òrfenes, sense llar… Les imatges que ens n’arriben ens deixen l’ànima esgarrada. Durant els primers instants, bull la informació que va delimitant les zones i la magnitud de l’horror, i el planeta sencer es confessa disposat a rescatar, proporcionar aliments i consolar. Sembla que les tragèdies ens fan eixamplar el cor perquè hi tinguen cabuda tones d’empatia i d’estímuls envers les persones afectades. (Llegir més)