Entres al menjador i allí està. Engalanada com cada final d’any, generosa en brillantors i vidre, la taula parada espera pacientment la celebració. La seua visió t’encongeix el cor. Vols mantenir-te seré i gaudir de l’harmonia de l’àpat, però els records et liqüen la realitat. (Llegir més)
Pascual Durà és el capità del Nuestra Madre Loreto que fa uns dies rescatà 12 immigrants de la mar. Pascual Durà i el seu pare, José Durà, que en anys passats també va haver d’atendre nàufrags, no tenien per què haver-se jugat la vida. Ben mirat, només són uns simples i sacrificats treballadors de la mar. No estaven obligats a fer-ho, certament, però els Durà no semblen d’aquest món, almenys no del que s’està forjant, cada dia més insolidari i vergonyant, i que ara mateix té l’epicentre a Andalusia. (Llegir més)
Encomanem una taula per dinar. En som tres i hem reservat terrassa per gaudir dels últims sospirs de l’estiu. El restaurant està a gom. El cambrer ens indica el lloc on ens atendran. En uns minuts, diu. Entre un mar de comensals destriem la nostra taula. És microscòpica i literalment encaixonada, com un bou a punt d’eixir a la plaça, entre dues altres: a la dreta, una xica amb l’enamorat, a l’esquerra, una família de tres. Més enllà, jovenalla i turistes. (Llegir més)
Porte un temps en què de vegades zigzaguege entre dos corrents: l’aclaparament immobilitzant i unes ganes de lluita immenses. La paràlisi temporal em ve de l’allau secular d’immoralitats per part d’individus que pretenen dirigir la societat sense sotmetre’s a les lleis de la decència. Sovint pense que només canvien els rostres i que cognoms i clans no es mouen ni es mouran mai d’on sempre han estat. (Llegir més)
No sé si alçar les persianes o acabar d’abaixar-les. No sé si esborrar la pissarra o deixar-hi les darreres paraules. Amb la mirada acarone les parets que arreceren pupitres, carpetes i el meu cor agitat que s’esforça per no defallir. Estic sola i el silenci del passat m’atrapa. (Llegir més)
Hi ha moltes maneres de perdre’s: abandonar camins familiars i aventurar-se per geografies insegures, cultivar revenges, renunciar a l’amor, cosir-se la dignitat a la sola de la sabata… Sortosament, són majoria els qui aconsegueixen reconstruir les coordenades que ens amarren a les gestes íntimes; gestes diminutes, certament, però immenses per a cada un de nosaltres, que conformen, junt amb milions d’altres, la base de la gran Història de la humanitat.(Llegir més)
Ens han assassinat tantes vegades! Tenim acumulats a la glotis tants errors judicials, apaties, incompetències, insolències i desídies de qui hauria de vetlar per nosaltres, que ja se’ns ha acabat el temps i hem d’espavilar-nos per salvar vides. (Llegir més)
Senyor Sánchez, les bombes maten. Imagine que ja ho sap i que les seues declaracions, les del ministre d’Afers Estrangers o les de la portaveu del Govern, en les quals asseguren que les bombes són d’una precisió tan extrema que no provocaran danys col·laterals, que no afectaran (a quin sant!) la població del Iemen o que el que el comprador, l’Aràbia Saudita, faça o deixe de fer amb aquest material són figues d’un altre paner que a vostés no els importen, forma part d’un guió macabre d’algun Club de la Comèdia on el govern socialista sembla encabotat a participar. (Llegir més)
De vegades la gent et fa por. Alguna gent. La que emana efluvis d’odi cada colp que mou una pestanya. La que alça la mà per agredir un innocent, i la que alça el braç, ben alt, contra la democràcia i la tolerància. La que no sap, perquè no vol saber. La que, sense obrir la boca, és capaç de fer eco a l’odi dels altres i, sense matar una mosca, espenta amb el seu silenci el puny dels altres. (Llegir més)
Si hi vas, te n’adonaràs a l’instant mateix de marcar la terra amb la teua petjada: Euskadi es respira. El seu aire de clorofil·la et penetra els pulmons i, com una clau perduda que acabes de recuperar, t’eixampla la felicitat, et desborda d’esperança i et torna al punt on vas ser feliç per primera vegada. (Llegir més)