Dones de pergamí

Puge l’escala de pressa; estic a punt de fer tard a la cita amb el club de lectura de la Biblioteca de Meliana. Nou dones (sí, cap home) han llegit la meua novel·la A l’altra banda de les muntanyes, i volen compartir amb mi opinions, dubtes i preguntes que el relat els ha generat. Salude i m’assec. Les observe discretament.

Pilar B., la bibliotecària, una professional de cap a peus, em presenta amb passió desmesurada, i jo sent com les brases del foc de l’agraïment m’escalfen el cor. De seguida, Pilar C., la responsable de la reunió, obri l’encontre i, una rere l’altra, Xelo, Merxe i Merxe, Cristina, Trini, Magali i Susi hi entren amb determinació. Als pocs minuts, ja s’ha conformat un ambient amable i ple de complicitats. (Llegir més)

Hem vingut a parlar

I have a dream, va dir Luther King en el discurs on reivindicava un futur d’harmonia per a negres i blancs. I milers de persones s’apuntaren al repte de construir una societat a la mesura de la bondat que vencera l’odi i entonara càntics de llibertat. Lluny queda aquell 1963, però proper l’anhel de canvi que s’hi respirava perquè els éssers humans han continuat bregant per un tros de terra o un déu de resina, i sembla que ja integra la nostra natura buscar en l’altre l’escletxa per clavar-hi les urpes i esgarrar-li la identitat. No hi ha forma de trobar una mínima correcció en res i corren temps terribles per al consens. (Llegir més)

Elegància

No hi narració que m’atrape més que la que pessiga sospirs de vida, la que situa davall del microscopi de l’anàlisi els comportaments íntims; en definitiva, la que dissecciona frustracions i esperances i les posa a remull en el líquid amniòtic del pas del temps.

Per això estic a l’aguait del comentari que amplifica la minúcia que, d’una altra manera, se’ns haguera passat per alt. Perquè, ben mirat, la vida és una successió sense fre de decisions ínfimes (i de ben grosses), que el cervell va prenent incessantment, sense donar-se temps, moltes voltes, per replantejar-se’n el sentit. Tot el que fem, diem, deixem de fer o dir, està supeditat durant una mil·lèsima fracció de segon a una avaluació del fet i de les seues conseqüències. (Llegir més)

Més de Falles

Han passat les Falles i malgrat l’esforç de tantíssimes persones i col·lectius, ens ha quedat el mal sabor de boca que et deixen les actuacions que t’han ferit o que t’han avergonyit.

Durant uns dies, hem sigut testimonis de la indecència. Després d’hores de revetles, d’ingesta d’alcohol i d’aliments, de crits i de cants, quan els noctàmbuls consideraven que era hora d’abandonar els escenaris cedits generosament per l’ajuntament, pel barri, pel carrer, en definitiva per la ciutadania, la ciutat desplegava la seua cara més nauseabunda. Monuments xops de pixum. Muntanyes de deixalles abandonades per qui no ho permetria de cap manera a sa casa. Explosions de sorolls d’alta intensitat orquestrades per salvatges que exigeixen silenci d’ultratomba quan volen veure el partit, bressolar la criatura o, senzillament, reposar després d’un dia de treball. Per què ho consentim? És falta d’autoritat? D’educació? D’estima? O una barreja de tot plegat? (Llegir més)

No pararem

Sé que el meu últim article també versava sobre el tema de la dona. No tinc per costum repetir-me però hui necessite reprendre el fil del que publicava fa uns dies. Per què? Per molts motius.

En primer lloc, per la celebració del Dia de la dona, el 8 de març, amb unes manifestacions multitudinàries que han inundat els carrers de les ciutats clamant contra les injustícies grans i minúscules que patim una gran part de la societat. A València ha sigut una demostració pacífica de força i coratge que ha superat la d’anys anteriors i no oblidarem fàcilment els milers de veus exigint igualtat de drets i oportunitats per a la dona. (Llegir més)

Tantes com n’hem sigut

Paraules d’un altre temps que ressonen fresques en l’aire del nou mil·lenni. Guerreres de primera línia o damisel·les rebels d’alcova. Lluitadores descarnades de carrers i pancartes. O discretes, de boca a oïda.

Tantes com n’hem sigut, i que dolorós que se’ns fa el silenci que prové de les planures de la història. (Llegir més)

Veritats disfressades

Ja ha arribat Carnestoltes i, amb ell, la llibertat per denunciar amb el dit els abusos, i l’humor per fer-ho amb el somriure als llavis i la picardia salada al cor. Per començar, alcem a l’armari les màscares que disfressen la nostra quotidianitat, les que ens permeten construir-nos imatges fantasioses o les que ens arreceren de les intromissions dels altres. Màscares de cinisme, seriositat, fins i tot violència, que amaguen les nostres inseguretats.  (Llegir més)

La llibreria

Fa uns dies, hem hagut d’assistir a una renovada versió de Bookshop: Espai Mariola Nos acaba de baixar la persiana. S’ha permés que es cloga una casa de llibres. A la majoria els és indiferent que milers de preguntes i respostes infinites emmudisquen, que els fulls condemnats a la foscor ens barren l’accés al somni, que cap idea no ens provoque o que la música dels versos no sone. Per a denunciar aquesta mort esfereïdora poques mans s’han alçat demanant una demora immediata a tan magna sangria. (Llegir més)

Tocats de l’urna

Si no fóra perquè és tràgic, em farien somriure alguns partits polítics quan parlen de respecte des de la seua tribuna d’odi. Vociferen, amb el musell ple de navalles, que aquell o aquella és l’enemic. Que qualsevol és susceptible, en l’instant que ells ho diguen, de convertir-se en objectiu de la seua croada sanejadora de pecats aliens. (Llegir més)

Gràcies

Fa uns dies, uns amics benvolguts ens invitaren, a uns quants devots de Händel, a Polinyà del Xúquer, al concert de Nadal que el cor A Capella oferia a l’església parroquial, junt amb la Camerata Silentivm. Podria parlar llargament de l’acollida càlida que ens van deparar, de la gran assistència de públic, de la bellesa del temple i de les cases senyorials que l’envolten, de la precisió dels instruments o de l’harmonia del cant. (Llegir més)