Ancoratge

Diu Annie Ernaux, a la primera frase del seu magnífic llibre Els anys, que “Totes les imatges desapareixeran”. Quan ens arribe l’hora, sosté, no solament haurem deixat d’existir sinó que ben prompte no haurem existit mai.

Els records que bastim amb tant d’esforç en cada parpelleig no ens protegiran de l’oblit per més que gràcies a ells, nosaltres, organismes alhora dèbils i aterridors, éssers amb data de caducitat impossible d’alterar, ens forgem un autèntic miracle: viure per segona vegada allò que ens atrapà, i reviure-ho mentre passegem pel present. Durant uns instants, la reminiscència dels fets ens regala el poder de superposar vida sobre vida i així, des de l’ahir i l’ara a l’uníson, aconseguim la màgia de rememorar qui som i on som. (Llegir més)

Joves a cara descoberta

La joventut és tan irresponsable com ens mostren les notícies de les últimes setmanes on hem vist adolescents (i no tan adolescents) apilonats, sense protecció, durant hores i hores?  De cap de les maneres. Cal recordar d’immediat que no tot el jovent s’ha revelat així d’immadur. És de justícia fer referència ací al que suporta la pandèmia en la mateixa mesura que ho fa la resta de la població, convivint amb el disgust per la quantitat de limitacions que els acoten la vida però esforçant-se a no perdre el ritme dels estudis o del treball. (Llegir més)

Bagatge d’anar per casa

Acabem de viure una eternitat de reclusió, un temps de ritme desconegut, de pinzellades de companyies (el veïnatge del replà, els balcons de les huit, la fornera cada tres dies, el repartidor…), de contactes virtuals, d’esperances fervents i de pesars reprimits. Ara, de nou al carrer, observem amb desconcert l’infern creat i entenem que cal canviar, d’una vegada per totes, la nostra manera de viure i de conviure. A mi, la irrealitat que ens ha revoltat el cor m’ha anat confeccionant un xicotet farcell de pensaments. Per als viatges que encara hem de fer. (Llegir més)

8 minuts i 46 segons

8 minuts i 46 segons. És el temps durant el qual Derek Chauvin, policia blanc de Minneapolis, descarrega tot el seu pes sobre el coll de George Floyd.

8’ i 46’’ letals, convertits en una agonia eterna impossible d’imaginar, per a l’afroamericà de 46 anys i pare d’una xiqueta, que jau boca avall en ple carrer, suplicant perquè el deixen respirar.

8’ i 46’’ al llarg dels quals els altres agents que participen en l’arrest, Thomas Lane, Tou Thao i J. Alexander Kueng, acaben d’enfilar la tragèdia. (Llegir més)

El clam

Durant l’estat d’alarma, l’alumnat de tots els nivells està treballant de valent. De valent, sí. De la nit al matí, han hagut de reconvertir-se en estudiants a distància, recordar que una pantalla serveix per a més coses que xarrar amb els col·legues; consultar professorat, companys, familiars o veïnat la muntanya de dubtes que els té sovint descol·locats, i organitzar-se com bonament han pogut per plantar cara a la faenassa que, de sobte, els ha caigut damunt. Perquè tot allò que abans els explicaven de viva veu, amb preguntes i aclariments abundants en directe, adobat per intervencions d’uns i altres sobre tot i res, ha quedat quasi en suspens. (Llegir més)

El món de Cloe

Cloe no sap res del futur que l’espera. En realitat, no sap res del món. A ella, ara per ara, la seua única preocupació no va més enllà del seu minúscul i alhora vital benestar.

Cloe acaba de nàixer. Tova com un saquet de blat, la seua pell té la textura i l’aroma de les farinetes tèbies que prompte engolirà. Ha superat els nou mesos reclosa còmodament en el ventre de sa mare, i ha arribat a la vida, com qui diu, a taula parada. És natural pensar que en el moment màgic de traure el cap al nou univers, prou ha fet de practicar el plor i el parpelleig accelerat. La menudeta no estava en condicions de meravellar-se del convit que l’acollia, i per això li ha passat desapercebut. De poder-ho fer, ho hauria tastat tot però, amb uns minuts de vida, només s’ha mirat el melic. No importa. De segur que ben prompte, algú li explicarà de què va la festa de benvinguda.   (Llegir més)

Versos lliures

Si els éssers humans fórem d’una altra pasta permetríem que la poesia descendira sobre les ciutats, s’enroscara als fanals, escalara façanes i entrara a les alcoves per cantar-nos les passions que ens empresonen o ens eleven, i perfumar-nos l’aire de vida i la vida de llibertat. I si encara tinguérem la capacitat d’eriçar-nos la pell, ens hauria d’enlluernar la majestuositat del mot pessigat en unes lletres senzilles. (Llegir més)

Papallones de llum

De normal, hi solem arribar tard i ens n’estranyem. No ens expliquem com hem pogut desertar del compromís, posat que preteníem, amb tot el cor i la voluntat, fer costat al familiar desesperat o a la companya que aguarda, amb l’angoixa barrant-li el pas de l’aire, el resultat d’aquella prova definitiva. De fet, sí, de fet ja teníem preparada l’atenció sincera, i rastrejàvem els senders de tinta de l’agenda a la recerca d’una clariana que ens permetera acudir en ajuda de qui sucumbia de desesperació. Perquè sabem perfectament, per experiència pròpia, per la nostra carn torturada, pels temors que ens han esmicolat trossos de felicitats grans i menudes, que una paraula, un somriure o el contacte d’una mà aconsegueixen rescatar-nos del fons dels plors. (Llegir més)

Riure

Riure. De tot i de res. Sola o acompanyada. En la intimitat de casa o al bell mig d’una plaça. Així vull encetar i recórrer el 2020. Òbviament, no pretenc que la meua vida esdevinga un Flashdanse o un La La Land, per posar només un parell d’exemples de felicitats perennes, però sí que estic disposada a escorcollar el món per trobar les bones vibracions, aquelles que et fan cosquerelles a la glotis uns segons abans d’esclafir a carcallades tota tu, igual que un enorme globus d’heli en estat d’erupció. (Llegir més)

El rebost de la memòria

No sap ben bé per què però, durant aquestes darreres hores de l’any, l’envaeix una nostàlgia que l’espenta a recórrer els horts de terra generosa que ha sigut el seu temps viscut. De normal, quan es recorda en pretèrit, en la llum o en la fosca, sola o envoltada d’altres solituds, s’hi reconeix i experimenta novament els mateixos delers i les mateixes pors. Algunes vegades, però, ja no. Ja no. (Llegir més)