És possible que dimarts passat, algú topara pels carrers de València amb colles d’adolescents, ara amb el cap abocat sobre els mòbils, ara amb la mirada en alt, com si d’uns turistes aplicats es tractara. Però no, no eren conqueridors urbans. O almenys, no de la manera que ho solem entendre. (Llegir més)
Està en perill d’extinció el cigró? Les bresquilles, la vedella o el llobarro? És clar que no. Però el nom, sí. El seu nom en valencià, òbviament. Almenys en l’etiquetatge dels comerços. Moltes empreses de la terreta retolen únicament en castellà o, si de cas, hi afigen venecià o swahili segons la nacionalitat de les carteres que les visiten. És una mostra sublim de l’atenció que presten a la clientela. El tema, però, és que no ho fan mai en valencià. (Llegir més)
Costa d’entendre que, de vegades, d’entre els milers d’éssers humans excepcionals, els pobles trien com a representants els individus que transiten per la vida voletejant d’engany en engany, dimonis disfressats d’ovelles que prometen edificar caus de felicitat quan, en el fons, només aspiren a construir-se un oasi privat amb la força de treball i les ferramentes dels altres. (Llegir més)
El seu somriure té la textura del cotó-en-pèl, la mateixa que posseeixen les històries que ha escrit al llarg d’una extensa i excelsa carrera literària. Mercé Viana ha bressolat generacions senceres amb els seus contes i la seua poesia. Té una nòmina envejable de títols i reconeixements que la situen ben amunt del firmament dels noms que caldria reverenciar, no solament per les seues qualitats humanes i intel·lectuals excepcionals sinó, sobretot, per la generositat a l’hora d’implicar-se en l’època que li ha tocat viure. (Llegir més)
És sabut que la cultura és la base de l’educació i que, independentment que tracte temes universals o banalitats quotidianes, que versione biografies anònimes o fets històrics, és una guia per a la nostra existència. Ens submergeix en mons on evolucionem sense necessitat d’oxigen perquè ells són l’aire que alimenta la mirada i l’enteniment. Aquest regal entranyable és el que configura una ciutadania amb recursos per entendre, reflexionar i decidir. (Llegir més)
Si poguera regalar-vos allò que no existeix, amics estimats, amigues benvolgudes, giraria el temps de l’inrevés i convertiria les hores negres en façanes lluminoses darrere de les quals ens protegiríem de la foscor que sovint ens devora. (Llegir més)
Vinc d’una escola pública i laica que em va inculcar un desig rabiós per trobar els ingredients que fertilitzaven el món. Recorde amb estima la mestra que m’obsequià les primeres vocals; amb delecte aquell mestre que ens parlava llatí; amb respecte qui m’ensenyà que el saber et protegeix i que l’estultícia acurta els batecs dels somnis. (Llegir més)
Mala persona, deia mon pare a qui se n’eixia de la fraternitat humana. Amb aquesta sentència devastadora concloïa un dictamen que s’anunciava ferm fins a l’infinit. No deia estafador, gelós, venjatiu. No. Ell anava més enllà i furgava en la mateixa essència de l’individu. Eres mala persona; altrament dit, el teu delicte arranca de les entranyes del teu temps, quan et van malparir, i t’ha acompanyat fins a l’instant mateix del perjuri. Eres mala persona i cada cèl·lula del teu organisme estarà corrompuda, viciada i podrida. (Llegir més)
L’home no ho sap, però de vegades parla en veu alta dels seus enemics, de l’exèrcit d’enemics de tantes i tantes coses que s’ha anant forjant al llarg de la vida. Perquè no n’accepta les maneres de dir o el color de la pell o la llengua o, senzillament, el seu projecte de futur. I amb el dit n’assenyala les diferències, els amenaça amb les deu plagues d’Egipte i pot arribar a condemnar-los a esborrar dels seus llavis les paraules, les de tinta sobre el full blanc, les que prenen forma de pentagrama o les que es llancen al cel. (Llegir més)
I un bon dia, ella va dir que tenia fam. Però fam de la grossa.
D’aquella que t’inunda els pulmons i el cor. T’anul·la el present. T’encega el futur. T’emmudeix i t’esborra de la Terra.
Va dir que tenia fam de saber i que si no li alimentaven l’esperit moriria com una mala herba a la vora d’un camí perdut.
I la van portar a la plaça. A la Plaça del Llibre. (Llegir més)