Res a fer

Tal vegada era una vesprada d’estiu i la migdiada obligada regava l’atmosfera d’un silenci grapejat només pel cant de les xitxarres.O era un diumenge de paella i els adults assistien al partit de futbol televisiu, o una parada d’autobús d’aquells que passen un colp a la vida i t’atrofien els nervis, o la sala d’espera-i-desespera del metge o l’eterna hora del dinar que no arriba mai… La qüestió és que, en una època no molt llunyana, hi havia tantes ocasions perquè els més joves clamaren als quatre vents que morien d’avorriment que ningú no donava cap valor a aquells moments en què no trobàvem res a fer, i el temps, el preuat temps de la vida, s’esmunyia entre els dits amb una lentitud espessa sense aportar-nos, aparentment, ni ofici ni benefici. (Llegir més)

Que no ho sabies

En el conjunt de la humanitat organitzada, a banda de les classes socials històriques; dels personatges típics de qualsevol comunitat (el mentider, la falsa, l’egoista…) dels quals han derivat centenars de pàgines de literatura; de les formacions familiars (reconegudes o no per les legislacions vigents); de les organitzacions polítiques, sindicals, veïnals, comercials, etc…, hi ha una figura que plana per damunt del planeta, que s’allunya dels humans humils i se situa ben a prop del cau de les deïtats. (Llegir més)

El salvatge desesperat

No en teníem prou amb les “manades” de violadors, els marits psicòpates o els caps d’empresa verds. No en teníem prou amb la tornada a casa, de nit, a la vora de l’infart perquè has sentit sorolls darrere de tu, o un cotxe que va massa a espai o una moto amb ocupants alegres que se t’acosta. No en teníem prou amb les mirades masculines condescendents o les bromes de mal gust quan intervenim en algun fòrum, menyspreus sovint tan subtils que són difícils de replicar i, molt més, denunciar. No en teníem prou amb les carreres fulminants dels homes en la gestió d’empreses o en la representativitat política d’alt nivell, perquè ells continuen disposant de més temps i oportunitats que les seues companyes. (Llegir més)

Parlem de l’oratge

Fa anys que ens ho conten, com qui xiuxiueja una història de por a poqueta nit a unes criatures apardalades. Ens han aconsellat que respectàrem l’entorn, que reciclàrem, que estalviàrem aigua i que deixàrem en pau la flora i fauna dels rius, mars i boscos. En una paraula: que tinguérem cura de la Terra perquè si no, vindria la bèstia i ens cruspiria a mossets, cremaria les llars i destruiria, una a una, les nostres esperances. (Llegir més)

Fora del temps

No vos ha passat, alguna vegada, abstraure-vos del món? Em referisc a la sensació estranya de notar que, mentre el temps continua avançant i els gestos no s’aturen, tu romans petrificada, com apartada de l’explosió de vida que genera qualsevol segon o minut. Divendres passat em va ocórrer. Al tanatori. Perquè divendres passat vam perdre un amic. (Llegir més)

Sense ponts

Feia temps que volia veure la sèrie danesa BORGEN. Me n’havien parlat molt i m’havien comentat les similituds que hi podria detectar amb el món de la política actual, tant de la internacional com la de proximitat. Justament per això, perquè intuïa la quantitat d’embolics, traïcions i pactes contra natura que m’hauria d’empassar, durant aquests complicadíssims anys pandèmics no trobava mai el moment d’afegir-me més tortura a la que ja vivíem. No obstant això, fa unes setmanes vaig claudicar i em vaig submergir en la magnífica recreació de les vicissituds d’un govern danés fictici. El meu temor, però, estava justificat: tot el que hi ocorre és un calc, pam amunt pam avall, del que succeeix per aquestes latituds. (Llegir més)

En directe

Un dels grans plaers de la vida consisteix a refugiar-se en casa a llegir, escoltar música o veure alguna pel·lícula. Les pàgines d’un bon llibre, les notes d’una cançó o les imatges projectades que narren històries ens posen en contacte amb una altra dimensió, més reposada que la nostra quotidianitat perquè accedim a deixar-nos-hi portar; més extraordinària, perquè no en som els protagonistes; i més esperançadora i curativa, perquè sabem que sempre podem tornar-ne quan vulguem. (Llegir més)

Juny

El mes de juny sempre m’havia semblat el més bonic de l’any. Més que l’octubre que ens recorre l’espinal amb la gelor primerenca dels seus dits de bronze. Més que el maig florit que ens sacseja el cos encotillat per les convulsions hivernals. Juny marcava el despertar de l’estiu amb la nit de sant Joan: fogueres esberlant l’arena, ombres socarrades d’eufòria ballant, ones llepant-nos els peus escaldats pel viatge de l’any que acaba. En la meua ment sensible als vals de l’oratge, al mes de juny només es podia coure la felicitat. Però ja no. (Llegir més)

El millor cambrer del món

Voldria parlar d’un home excepcional, mestre i deixeble, erudit i modest. Voldria parlar del millor cambrer del món. Almenys, d’un dels més excel·lents.

Tots coneixem gent de l’hostaleria eficient. Tanmateix, el meu cambrer té dos mèrits afegits: és amable sense ser embafós, i és discret sense ser invisible. No sé si la simpatia fina i l’elegància són assignatures incloses als estudis que formen professionals però, en el cas que no ho foren, s’hi haurien d’impartir de seguida perquè constitueixen una targeta de presentació imprescindible. (Llegir més)

Rebuigs

Passejant per la Fira del Llibre, em crida l’atenció una exposició: el Saló dels rebutjats. Dins, obres artístiques descartades en el seu moment per qui les va encomanar. Sorprén el gran nombre de peces que s’hi presenten. És possible desbancar tant de talent com si res?, em pregunte. Tanmateix, de seguida m’aclareixen que pot ocórrer que la proposta de l’artista agrade al contractant però que no l’accepte perquè no quadra amb l’objectiu empresarial. (Llegir més)