Pregó 57a Fira del Llibre de València

Aquests dies, una imatge ha recorregut el món: el finestral d’una casa tapiat amb una muntanya de llibres a fi d’evitar que hi entrara el terror de l’exterior. L’habitatge, convertit en trinxera improvisada, es troba a Kiiv, capital d’Ucraïna, i és la llar d’un escriptor, Lev Shevchenko. O ho era fa uns dies.

Escuts delicats de paper en primera línia formant una barricada, protegint-nos, arrecerant-nos; en una paraula, salvant-nos. Quina metàfora més contundent d’allò que són o haurien de ser els llibres: barques trèmules que s’esforcen per rescatar-nos de l’oceà de les incerteses i del dolor.

Llegim per descobrir que no estem sols, diuen, per escapar de la solitud. Jo hi afegiria: i per convéncer-nos que tot és possible. Perquè l’autor o l’autora crea perquè nosaltres creguem; creguem que hi ha més temps de vida que el temps que se’ns ha atorgat, més horitzó que la pròxima barrera, i més llum que el fràgil cresol que ens adverteix dels revolts de la vida.

Qui s’atorga la satisfacció de recórrer els cavallons de tinta negra, en recull sempre llavors que, tard o d’hora, donaran fruits. Per això, l’amant dels llibres incita obsessivament a la lectura, perquè sap que llegir ens transforma. Podem decidir empastifar-nos la mirada amb il·lustracions diverses, adoptar una dieta severa de versos, compartir el sofà amb personatges de totes les dimensions o saludar des d’una hamaca els passats reals o inventats, els presents enganxosos o els futurs de vidre. Podem fer el que ens vinga en gana perquè en companyia de l’eco d’una veu literària, de qualsevol veu literària, tenim garantit el dret sagrat a visitar tots els horitzons, tantes vegades com ens abellisca.

Perquè és cert que no sempre tenim un viatge esperant-nos al replà de casa, però sí que podem llançar-nos a l’univers dels mots que giravolten, respiren, apareixen i desapareixen. No sempre trobem una espatlla on deixar caure la pena, però sí que ens podem caldejar el cor amb paraules que ens retornen a la infantesa, amb històries que ens expliquen la nostra història, o amb rius de lletres que ens estoven els llavis en somriures que créiem perduts. No sempre disposarem de temps per arribar a tot i a tots, però sí que podem, alçant la coberta d’un llibre, introduir-nos en milers d’existències, demanar prestades altres realitats i, ni que siga durant l’instant màgic de la lectura, perfumar-nos l’esperit d’eternitat.

Ho podem afirmar amb convicció: ens és permés bastir un edifici de sentiments amb l’andami de l’escriptura.

Heu vist mai una platja prendre el sol?, deia la poetessa. Heu sentit mai trons riallers esclatar enmig d’una tempesta de besos? No, li respondria, però conec fortaleses on la gent s’esmuny en silenci  entre cascades de tinta: són les llibreries i les biblioteques, discrets aquaris de pergamí, on cada dia s’invita a somiar; són les editorials, que pasten sense descans textos, que després serveixen farcits de treball honrat. Perquè són moltes les persones que participen en el miracle del naixement d’un llibre, i molts els gremis que es desviuen perquè les paraules i, de rebot, les idees, tinguen una llar on acomodar-se a l’espera d’un visitant. Hem de tenir cura d’aquests guardians i d’aquestes guardianes dels mots, dotar-los de les eines adients per dur endavant la seua tasca, recolzar-ne els projectes, crear espais socials que els reclame, promoure’ls, respectar-los. De tots ells, de tots nosaltres dependrà la societat que pretenem construir, perquè sense llibres, sense narració escrita, siga del gènere que siga, al nostre interior no creixerà cap pensament crític, ni cap pregunta que ens obligue a repensar qui som i com som, ni cap claror que ens desemboire el camí del pròxim pas.

Per tot això, des d’ara mateix i durant els pròxims dies, estarem ací, a la vora de les casetes de la Fira, celebrant un objecte, un llibre, tan modest i alhora tan determinant en la història de la humanitat. Perquè per continuar avançant en la recerca d’un ésser humà empàtic, hui, més que mai, necessitem passar pàgines: moltes, belles i estimulants pàgines.

Ja ho va dir Joan Fuster: “Ningú no s’ha d’enganyar: dir “Bon dia” ja és fer literatura”. Doncs això farem. Bon dia i bona Fira. (Veure més)

Altres aires

Una amiga curiosa, acostumada a moure’s per altres territoris, comentant la possibilitat de reprendre els viatges després de dos anys de dieta severa, em confessava que evidentment que tornaria a recórrer món però que, ara per ara, no es veia amb cor/valor/ganes… de fer la maleta i aventurar-se per valls i muntanyes. Que de moment, preferia quedar-se per casa perquè la bellesa del món també està ací. I perquè s’hi sentia més segura. (Llegir més)

Poca broma

A l’última cerimònia dels Òscar, el més destacat no van ser les identitats dels guardonats i guardonades, ni els vestits que durant mesos s’analitzaran al detall, sinó l’agressió de l’actor Will Smith a Chris Rock, presentador de la gala, per burlar-se de l’alopècia que pateix la dona, l’actriu Jada Pinkett. Uns segons abans, el còmic ja s’havia mofat de Bardem i “la seua esposa” i, encara que ella va protestar discretament, van haver d’encaixar el colp, imagine que per exigències del guió. (Llegir més)

Full en blanc

En la filmació, un jove rus, que sembla passejar plàcidament per una plaça plena de gent, exhibeix un full en blanc entre les mans. De sobte, un grapat de policies l’identifiquen i li pregunten què fa. “Ensenyar el paper”, respon el xicot, sense alterar-se. Els agents li exigeixen que pare de manifestar-se. “Ho continuaré fent”, contesta, uns segons abans que se l’emporten a trompades. Hui, a Rússia, una pancarta nívia com la neu et pot dur dret a la presó: no escriure res per dir-ho tot, a risc de la pròpia seguretat. (Llegir més)

Tants riures, tants plors

De vegades, la nostra sagrada i alhora minúscula realitat es veu abocada a moviments sísmics descontrolats. Seguim el calendari com si res, anant al treball, concertant un café amb una amistat o fent la cua del supermercat, obcecats per la seguretat que pot arribar a transmetre la quotidianitat. De sobte, però, un matí qualsevol ens trobem buscant amb por cerval maneres d’escapar d’un enemic microscòpic. (Llegir més)

Menjar-se el món

“Dels estius recorde un pou vora el parral,/dels hiverns els porrats i la costura,/i els melons de penjar i algun poema,/i la dolçor estranya de la canyamel” (C. Sánchez-Cutillas)

Els records relacionats amb els paisatges més personals, units als aliments que ens perfumaven l’esperit. Topofília s’anomena aquest llaç afectiu entre nosaltres i allò que ens feu de llar. El teixim a base de fluxos de pensaments i de sensacions que van i venen, es desfan i es refan i ens permeten subjectar l’arquitectura del nostre passat sense el qual, desarrelats i orfes, desapareixeríem de la Història. (Llegir més)

Consciències de brilli-brilli

Com era habitual en ell, el passat gener, després de sopar, René Robert va eixir de casa amb la intenció de passejar pels carrers concorreguts de París, però la mala sort va fer que caiguera i perdera el sentit. Aquella nit de fred intens, centenars de persones van passar pel seu costat sense prestar-li atenció. De matinada, l’home morí d’hipotèrmia. I d’indiferència. (Llegir més)

HI havia una vegada…

Quan era menuda creia de veres que el món era poc més o menys de la meua talla i que jo sempre en controlaria els dolors i les alegries. Els problemes que m’atabalaven eren tan lleugers com els flocs de neu que somiava, algun dia, tocar amb la punta dels dits, i la frontera dels meus somnis eren els pòsters d’artistes admirats que empaperaven les parets de la meua habitació. (Llegir més)

Per amor a l’art

No sé si vau seguir a Àpunt la retransmissió de la gala dels IV Premis Carles Santo de la Música Valenciana. No sé si vau quedar, com jo, estupefactes davant de la diversitat de propostes artístiques i de recursos per expressar les sensibilitats més suggestives. A pesar de l’abandonament a què ha estat sotmesa durant temps, la nostra terra continua sent extraordinàriament generosa en persones que s’esforcen (amb poques ajudes, la majoria) a reflexionar sobre les seues vivències i dipositar-les en un pentagrama, un full en blanc o un torn de terrissaire. A casa nostra, és així: sempre hi ha algú pensant una obra d’art. (Llegir més)

Comerç de pam i mig

Passege pels carrers d’un poblet de muntanya. El sol a males penes aconsegueix atenuar el fred penetrant i l’aire hi és tan contundent que note com pega voltes pel pit a la recerca dels pulmons. A contracor decidisc abandonar el deambular i arrecerar-me prop d’alguna xemeneia espurnejant. És quan inicie el camí de tornada que la veig. (Llegir més)