CABECERALEVANTE

A la vora del temps

En un banc de l’avinguda, una dona arrugada com el mocador que prem a les mans, alça lentament el cap i mira amunt. La seua vista ha encongint tant en els últims anys que més que contemplar la massa de núvols negres, el que fa és ensumar-la. Endevina que prompte refrescarà i una tremolor la recorre de cap a peus. No li ha agradat mai l’hivern; ella sempre ha sigut femella d’estius de braços despullats i pitrera a l’aire. Ha gaudit amb fruïció del braser del sol, del cel i dels riures. Sí, la dona de pergamí també ho recorda això: abans reia. Molt. Abans. Nota com les llàgrimes li humitegen la mirada i el cor.

Fora, comença a ploure sobre la vida. Llegir més…

istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort
istanbul escortsistanbul escortsistanbul escortsistanbul escortsistanbul escorts
istanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escortistanbul escort