Hui fa anys i ha esdevingut un ésser responsable i generós perquè des que era només un farcell, el seu entorn li ha anat bastint una estructura sòlida on s’hi va instal·lar a poc a poc, i des d’on va descobrir com obrir el cor a les necessitats del món i, en acabant, tancar-lo suaument i retindre-hi allò que val la vida. (Llegir més)
Admire sense reserves la gent forta. No em referisc als King-kong de gimnàs unflats d’anabolitzants, ni als exhibicionistes de platja o als emprenedors exitosos. No solen interessar-me ni la força dels músculs ni els comptes bancaris sanejats si no és perquè gràcies a ells, de vegades i amb molta bona voluntat, aconseguim millorar la vida de les persones necessitades. (Llegir més).
En done fe: el salvatge existeix. Al principi no n’estava segura del tot i sempre que creia entreveure’n algun espècimen corria a amagar-me per poder-lo vigilar millor, protegida per una cortina o el tronc d’un arbre. A força d’estudiar-lo i d’haver de patir-ne el comportament, em vaig anar fent a la idea que sí, que el salvatge no és cap llegenda urbana. (Llegir més)
Eres una líder política, opines i influeixes en les decisions que afecten la teua conciutadania. Et respecten però hui s’ha fet públic, a través d’alguns mitjans de comunicació, que el vestit que portaves a la reunió d’autoritats que havies de presidir era excessivament agosarat. O massa clàssic. O poc femení. (Llegir més)
Va obrir els ulls per primera vegada i es va posar a bramar: era l’hora del seu biberó. Com és que els pares encara no li l’havien portat, embolicat en un cobertor de besos i carícies?
Quan es va notar la panxa plena, la mare la va dur al bany per pentinar-li unes trenes humides: hui estrenava escoleta i el cor li bategava molt fort. (Llegir més)
És una deliciosa vesprada de juny i isc a passejar pel poble, sense rumb. Només m’envaeix el plaer de deixar caure els peus sobre voreres que conec de sempre i que han format el decorat dels meus dies. Passe per davant de façanes centenàries que fa temps amagaren algun cavall en el corral d’allà dins, i en l’andana oberta, fulles de tabac pessigades a cordills, apergaminant-se al ritme dels vents. (Llegir més)
Un peu s’ha posat a caminar, mentre l’altre, excitat i gelós del germà, encetava uns passos de salsa enmig de la plaça. Avergonyida, he intentat de mantindre’ls tancats en les sabates però els ditets han aguaitat l’ungla per fora i ja no hi ha hagut manera de recuperar-los.
Quan encara no m’havia refet de la mitja sessió de ball forçada, la cama dreta se n’ha anat a córrer una marató; la seua bessona, però, m’ha procurat tranquil·litzar i m’ha assegurat que ella no m’abandonava. (Llegir més)
No l’ha vista arribar, i el cor li fa un salt i se li encongeix de pura tristesa. S’adona que estan a punt de trobar-se de cara en aquella vorera buida de gent d’una vesprada de juny i, de pressa, busca unes paraules per fer-li saber que ja li ha arribat el rumor de la seua malaltia i que està amb ella. Tanmateix, com més ho intenta més se li resisteixen els mots, perquè en realitat no sap què es pot dir a una persona que acaba de rebre un diagnòstic fulminant que la portarà, lentament, a la immobilitat més cruel. (Llegir més)
Hui hi ha tensió a l’aire: he convocat examen i les criatures, tendres encara, tenen els nervis encesos. Distribuïsc les còpies de la prova, repasse en veu alta els possibles dubtes, n’aclarisc el vocabulari i demane silenci, per favor. Arranca la prova i unes desenes de caps s’inclinen àvidament sobre el full, sospiren, escriuen, miren amunt, es rasquen el cap, trauen la llengua i…
… un, dos, tres segons…
Alumne 1 i 2 em pregunten què significa “apocat”. Els dic que esperen un moment perquè he d’acabar de passar llista. (Llegir més)
Nàixer i morir. Desdejunar, dinar i sopar. Callar, escoltar, pair i opinar. Sembla que en aquest món tot té una regulació, un ordre, un 1, 2 i 3. I sembla, a més, que aquesta seguida d’accions és la clau per a aconseguir l’èxit en la vida. Almenys, això és el que pensa Marie Kondo i el seu mètode KonMari.
Segons l’autora nipona, organitzar-nos els armaris o les carpetes ens duu inequívocament a posar trellat a les nostres vides. (Llegir més)