Ruth

Mirem al nostre voltant i no podem evitar topar-nos amb la part fosca de la humanitat. Ens sembla que som una civilització negra, com el carbó que alguns reben per Nadal, quan descobrim el caminar dolorós dels éssers humans que no tenen què, ni on, ni, sobretot, qui; el crepitar de la natura incendiada; la desesperança de les famílies desnonades; el lament esgarrifós dels animals maltractats. (Llegir més)

Docents de cor

No està escrit a la pissarra que l’ensenyant que acaba d’entrar a l’aula és d’una professionalitat exemplar. A les parets, res no ens parla de les ocasions en què ha impartit matèria en condicions poc propícies, ni de les que s’ha hagut de reinventar per mirar de resoldre allò que l’administració no ha satisfet. Els pupitres no faciliten pistes que il·lustren com al llarg dels anys el docent no ha cessat de reciclar-se, invertint-hi temps lliure, diners i voluntat ferma, perquè el domini de l’assignatura i la seua didàctica, creu fermament, són essencials per arribar a l’alumnat. (Llegir més)

La lletjor

“És molt lleig” afirmava la iaia, una dona de poble del segle passat, sense estudis ni món. Ho repetia sovint, sacsejant el cap i espolsant-se unes molles invisibles del davantal endolat. La dona no es referia als valors estètics d’una persona o d’un paisatge. De fet, en comptades ocasions l’he sentit comentar l’aspecte de ningú. A diferència d’altres, ella no tenia per costum pronunciar-se sobre els encants de tal o qual, o sentenciar si aquell, condemnat per la societat per culpa d’unes orelles de pàmpol o unes cames curtes, es quedaria per a vestir sants. La seua reflexió al voltant dels atributs del món es centrava, sobretot, en les actituds dels individus, en els seus comportaments. (Llegir més)

Ancoratge

Diu Annie Ernaux, a la primera frase del seu magnífic llibre Els anys, que “Totes les imatges desapareixeran”. Quan ens arribe l’hora, sosté, no solament haurem deixat d’existir sinó que ben prompte no haurem existit mai.

Els records que bastim amb tant d’esforç en cada parpelleig no ens protegiran de l’oblit per més que gràcies a ells, nosaltres, organismes alhora dèbils i aterridors, éssers amb data de caducitat impossible d’alterar, ens forgem un autèntic miracle: viure per segona vegada allò que ens atrapà, i reviure-ho mentre passegem pel present. Durant uns instants, la reminiscència dels fets ens regala el poder de superposar vida sobre vida i així, des de l’ahir i l’ara a l’uníson, aconseguim la màgia de rememorar qui som i on som. (Llegir més)

Joves a cara descoberta

La joventut és tan irresponsable com ens mostren les notícies de les últimes setmanes on hem vist adolescents (i no tan adolescents) apilonats, sense protecció, durant hores i hores?  De cap de les maneres. Cal recordar d’immediat que no tot el jovent s’ha revelat així d’immadur. És de justícia fer referència ací al que suporta la pandèmia en la mateixa mesura que ho fa la resta de la població, convivint amb el disgust per la quantitat de limitacions que els acoten la vida però esforçant-se a no perdre el ritme dels estudis o del treball. (Llegir més)

Bagatge d’anar per casa

Acabem de viure una eternitat de reclusió, un temps de ritme desconegut, de pinzellades de companyies (el veïnatge del replà, els balcons de les huit, la fornera cada tres dies, el repartidor…), de contactes virtuals, d’esperances fervents i de pesars reprimits. Ara, de nou al carrer, observem amb desconcert l’infern creat i entenem que cal canviar, d’una vegada per totes, la nostra manera de viure i de conviure. A mi, la irrealitat que ens ha revoltat el cor m’ha anat confeccionant un xicotet farcell de pensaments. Per als viatges que encara hem de fer. (Llegir més)

8 minuts i 46 segons

8 minuts i 46 segons. És el temps durant el qual Derek Chauvin, policia blanc de Minneapolis, descarrega tot el seu pes sobre el coll de George Floyd.

8’ i 46’’ letals, convertits en una agonia eterna impossible d’imaginar, per a l’afroamericà de 46 anys i pare d’una xiqueta, que jau boca avall en ple carrer, suplicant perquè el deixen respirar.

8’ i 46’’ al llarg dels quals els altres agents que participen en l’arrest, Thomas Lane, Tou Thao i J. Alexander Kueng, acaben d’enfilar la tragèdia. (Llegir més)

El clam

Durant l’estat d’alarma, l’alumnat de tots els nivells està treballant de valent. De valent, sí. De la nit al matí, han hagut de reconvertir-se en estudiants a distància, recordar que una pantalla serveix per a més coses que xarrar amb els col·legues; consultar professorat, companys, familiars o veïnat la muntanya de dubtes que els té sovint descol·locats, i organitzar-se com bonament han pogut per plantar cara a la faenassa que, de sobte, els ha caigut damunt. Perquè tot allò que abans els explicaven de viva veu, amb preguntes i aclariments abundants en directe, adobat per intervencions d’uns i altres sobre tot i res, ha quedat quasi en suspens. (Llegir més)

El món de Cloe

Cloe no sap res del futur que l’espera. En realitat, no sap res del món. A ella, ara per ara, la seua única preocupació no va més enllà del seu minúscul i alhora vital benestar.

Cloe acaba de nàixer. Tova com un saquet de blat, la seua pell té la textura i l’aroma de les farinetes tèbies que prompte engolirà. Ha superat els nou mesos reclosa còmodament en el ventre de sa mare, i ha arribat a la vida, com qui diu, a taula parada. És natural pensar que en el moment màgic de traure el cap al nou univers, prou ha fet de practicar el plor i el parpelleig accelerat. La menudeta no estava en condicions de meravellar-se del convit que l’acollia, i per això li ha passat desapercebut. De poder-ho fer, ho hauria tastat tot però, amb uns minuts de vida, només s’ha mirat el melic. No importa. De segur que ben prompte, algú li explicarà de què va la festa de benvinguda.   (Llegir més)

Versos lliures

Si els éssers humans fórem d’una altra pasta permetríem que la poesia descendira sobre les ciutats, s’enroscara als fanals, escalara façanes i entrara a les alcoves per cantar-nos les passions que ens empresonen o ens eleven, i perfumar-nos l’aire de vida i la vida de llibertat. I si encara tinguérem la capacitat d’eriçar-nos la pell, ens hauria d’enlluernar la majestuositat del mot pessigat en unes lletres senzilles. (Llegir més)