Racons de la pena

No hauríem de parlar mai de la mort. No s’ho mereix, ho sé. Quan una nit de gener em va tocar trobar-la de cara i ens va descarregar la dalla amb la seua força definitiva, vaig prometre’m que la silenciaria, que no li donaria el goig de barrejar-la amb la meua saliva, que no m’impregnaria més les paraules amb el seu alé parasitari. Però la mala pècora viu de nosaltres i s’estova en les nostres existències sense cap mirament pel desesper de les víctimes i dels seus familiars. Ací i allà, engrapa presents, futurs i juraments eterns, i se’ls emporta per no tornar-los mai. Mai: quin sospir de paraula per a un absolut tan infinit!  (Llegir més)

Paradisos

Ni la unió entre el formatge de cabra i la confitura de tomata. Ni la combinació del Bloody Mary. Ni el matrimoni entre l’antiga vigilant de la platja, Pamela Anderson, i el futbolista francés, Adil Rami. No hi deu haver al món una química més deliciosa que la que fa confluir l’estiu i les vacances, i que ens inunda d’eufòria. (Llegir més)

A la fresca

“Juny 2015: una multinacional instal·lada a València festeja el seu aniversari regalant hamaques al veïnat. Salvem la fresca, diu la campanya que pretén celebrar el costum mediterrani d’eixir a la porta de casa quan amaina la calor.

En realitat, poc queda d’aquell hàbit ancestral. I mira que el concepte mateix de “prendre la fresca”, és a dir, servir-se’n gratuïtament, abraçar l’aire fresc que corre per davant de la teua porta, és una de les expressions més felices de l’estiu.” (Llegir més)

Mirades contra l’oblit

Deu ser per culpa de la falta crònica de temps, ganes o curiositat. Deu ser perquè n’hem abusat molt i ara ens n’excedeix l’interés. Deu ser perquè, en realitat, ja fa temps que hem perdut la capacitat d’admirar-la.  No sabríem concretar-ne la causa, però la qüestió és que ens passegem per la vida ignorant una bona part de la bellesa del món. Sembla com si el nostre esperit s’encabotara a refusar les formes artístiques que ens situen a l’illa de la saviesa i n’impregnen el paisatge. (Llegir més)

Qui ho sap?

28 de maig. Un home entreveu un cadàver a través de la finestra de la casa veïna. És el de María Amparo Plaza. 78 anys. Ha mort. Va morir. Fa quatre anys. O cinc. Qui ho sap?

Qui sap com es va acomiadar de la vida? En quines circumstàncies terribles es va submergir en el silenci de la mort? Qui en sap res, de la seua última esperança? Va repetir algun nom estimat? (Llegir més)

Jo

D’una banda, l’univers sencer. Tot ell. Amb els milers de milions de galàxies, planetes, energies diverses i detonacions residuals del Big Ban.

De l’altra, la Humanitat, així, amb majúscula, per ser un ens enormement complex que abasta una diversitat tal d’individus i de batecs de cors passats i presents que caldria un altre univers per allotjar-ne les mutacions.

I entre la nebulosa de l’espai infinit i l’amalgama extraordinària de cèl·lules: JO. (Llegir més)

Segona vida

Voldríem rescatar cada minut compartit amb vosaltres, absències estimades, cada gest, cada paraula, cada silenci.  Voldríem gaudir novament d’aquelles mirades còmplices cuinades amb un bull de riures de primavera o de l’instant en què l’abraçada paralitzava els sotracs que pretenien destruir-nos. (Llegir més)

Depredadors

En són cinc. Van per la ciutat en festes com si en foren mil. Llueixen múscul. La roba sadollada de suor, licor i fum. Quins mascles!, es congratulen. Mirada de depredadors. Membre en posició d’atac. Neurones narcotitzades.

S’entretenen admirant un cotxe exclusiu, roig com la sang dels bous que tacarà els carrers. Voldrien posseir-lo però no hi deixen ni una ditada, no fóra cosa que l’amo els sorprenguera embafant-ne els vidres amb el seu alé aviciat. (Llegir més)

Trobar-nos

De vegades, cal trobar-nos perquè necessitem conviure amb altres éssers que ens alimenten l’esperit, comparteixen destins amb nosaltres o records d’estimes perdudes.

D’altres, cal trobar-nos per créixer, per demostrar i demostrar-nos que som capaços de molt més del que ens confessem en la solitud de les nostres batalles particulars. La força uneix i engrandeix però, sobretot, retroalimenta més i més força, és a dir més i més poder de decisió sobre el nostre destí. (Llegir més)

Primavera per a Guillem

Darrere del teu record, Guillem, mirades que porten el teu somriure a la retina i que t’acompanyen en el viatge de la memòria.

Darrere del teu silenci, veus que xiuxiuegen el teu nom a cada instant per no oblidar les mans mortíferes que t’assassinaren.

I t’anem contant com la foscor es resisteix a diluir-se i com els llops continuen de cacera seguint rastres de sang. Et parlem de la pudor dels oblits i de les traïcions. I et cantem versos d’Estellés mentre t’alcem muixerangues perquè et bressole el so de la dolçaina. (Llegir més)