Com si fórem vent

Admirem la natura. La reverenciem. De vegades, la temem. I, ben sovint, la imitem. Edifiquem fonts que recorden els salts d’aigua entre muntanyes. Escampem llavors i ens meravella la nostra selva domèstica. Encenem un llum perquè un sol brille a l’habitació. Construïm un far pensant que hem col·locat una estrella vigilant a la punta de la roca. Però, i el vent? Qui és capaç d’emular-lo? (Llegir més)

Negra

Tot va començar amb una gata negra rondant per davant de casa. Res de l’altre món si tenim en compte que l’empatia i la dedicació d’una part del veïnatge n’havien fomentat l’aparició d’una xicoteta colònia.

En aquell moment, jo no requeria de cap companyia que m’allunyara d’una solitud enganxosa, ni desitjava reconciliar-me amb la Natura a través de cap karma especial. Més encara; jurava als quatre vents que, després d’unes quantes experiències doloroses amb gossos i hàmsters, mai de la vida tornaria a agenciar-me una mascota; encara menys un felí de barri. Ni pensar-ho! (Llegir més)

Racons de la pena

No hauríem de parlar mai de la mort. No s’ho mereix, ho sé. Quan una nit de gener em va tocar trobar-la de cara i ens va descarregar la dalla amb la seua força definitiva, vaig prometre’m que la silenciaria, que no li donaria el goig de barrejar-la amb la meua saliva, que no m’impregnaria més les paraules amb el seu alé parasitari. Però la mala pècora viu de nosaltres i s’estova en les nostres existències sense cap mirament pel desesper de les víctimes i dels seus familiars. Ací i allà, engrapa presents, futurs i juraments eterns, i se’ls emporta per no tornar-los mai. Mai: quin sospir de paraula per a un absolut tan infinit!  (Llegir més)

Paradisos

Ni la unió entre el formatge de cabra i la confitura de tomata. Ni la combinació del Bloody Mary. Ni el matrimoni entre l’antiga vigilant de la platja, Pamela Anderson, i el futbolista francés, Adil Rami. No hi deu haver al món una química més deliciosa que la que fa confluir l’estiu i les vacances, i que ens inunda d’eufòria. (Llegir més)

A la fresca

“Juny 2015: una multinacional instal·lada a València festeja el seu aniversari regalant hamaques al veïnat. Salvem la fresca, diu la campanya que pretén celebrar el costum mediterrani d’eixir a la porta de casa quan amaina la calor.

En realitat, poc queda d’aquell hàbit ancestral. I mira que el concepte mateix de “prendre la fresca”, és a dir, servir-se’n gratuïtament, abraçar l’aire fresc que corre per davant de la teua porta, és una de les expressions més felices de l’estiu.” (Llegir més)

Mirades contra l’oblit

Deu ser per culpa de la falta crònica de temps, ganes o curiositat. Deu ser perquè n’hem abusat molt i ara ens n’excedeix l’interés. Deu ser perquè, en realitat, ja fa temps que hem perdut la capacitat d’admirar-la.  No sabríem concretar-ne la causa, però la qüestió és que ens passegem per la vida ignorant una bona part de la bellesa del món. Sembla com si el nostre esperit s’encabotara a refusar les formes artístiques que ens situen a l’illa de la saviesa i n’impregnen el paisatge. (Llegir més)

Qui ho sap?

28 de maig. Un home entreveu un cadàver a través de la finestra de la casa veïna. És el de María Amparo Plaza. 78 anys. Ha mort. Va morir. Fa quatre anys. O cinc. Qui ho sap?

Qui sap com es va acomiadar de la vida? En quines circumstàncies terribles es va submergir en el silenci de la mort? Qui en sap res, de la seua última esperança? Va repetir algun nom estimat? (Llegir més)

Jo

D’una banda, l’univers sencer. Tot ell. Amb els milers de milions de galàxies, planetes, energies diverses i detonacions residuals del Big Ban.

De l’altra, la Humanitat, així, amb majúscula, per ser un ens enormement complex que abasta una diversitat tal d’individus i de batecs de cors passats i presents que caldria un altre univers per allotjar-ne les mutacions.

I entre la nebulosa de l’espai infinit i l’amalgama extraordinària de cèl·lules: JO. (Llegir més)

Segona vida

Voldríem rescatar cada minut compartit amb vosaltres, absències estimades, cada gest, cada paraula, cada silenci.  Voldríem gaudir novament d’aquelles mirades còmplices cuinades amb un bull de riures de primavera o de l’instant en què l’abraçada paralitzava els sotracs que pretenien destruir-nos. (Llegir més)

Depredadors

En són cinc. Van per la ciutat en festes com si en foren mil. Llueixen múscul. La roba sadollada de suor, licor i fum. Quins mascles!, es congratulen. Mirada de depredadors. Membre en posició d’atac. Neurones narcotitzades.

S’entretenen admirant un cotxe exclusiu, roig com la sang dels bous que tacarà els carrers. Voldrien posseir-lo però no hi deixen ni una ditada, no fóra cosa que l’amo els sorprenguera embafant-ne els vidres amb el seu alé aviciat. (Llegir més)