Mala persona

Mala persona, deia mon pare a qui se n’eixia de la fraternitat humana. Amb aquesta sentència devastadora concloïa un dictamen que s’anunciava ferm fins a l’infinit. No deia estafador, gelós, venjatiu. No. Ell anava més enllà i furgava en la mateixa essència de l’individu. Eres mala persona; altrament dit, el teu delicte arranca de les entranyes del teu temps, quan et van malparir, i t’ha acompanyat fins a l’instant mateix del perjuri. Eres mala persona i cada cèl·lula del teu organisme estarà corrompuda, viciada i podrida. (Llegir més)

Des de la presó

L’home no ho sap, però de vegades parla en veu alta dels seus enemics, de l’exèrcit d’enemics de tantes i tantes coses que s’ha anant forjant al llarg de la vida. Perquè no n’accepta les maneres de dir o el color de la pell o la llengua o, senzillament, el seu projecte de futur. I amb el dit n’assenyala les diferències, els amenaça amb les deu plagues d’Egipte i pot arribar a condemnar-los a esborrar dels seus llavis les paraules, les de tinta sobre el full blanc, les que prenen forma de pentagrama o les que es llancen al cel. (Llegir més)

La Plaça del Llibre

I un bon dia, ella va dir que tenia fam. Però fam de la grossa.

D’aquella que t’inunda els pulmons i el cor. T’anul·la el present. T’encega el futur. T’emmudeix i t’esborra de la Terra.

Va dir que tenia fam de saber i que si no li alimentaven l’esperit moriria com una mala herba a la vora d’un camí perdut.

I la van portar a la plaça. A la Plaça del Llibre. (Llegir més)

Llibertat

M’agrada la llibertat. Llibertat per ser qui vulga ser, on vulga i amb qui vulga. Llibertat per apagar els cresols quan l’univers s’encén, per cridar quan tots emmudeixen o per posar-me a recer quan el món sencer ix al carrer. M’eriça la pell sentir veus antagòniques provocant-se mútuament de forma amable, només per atorgar-me el goig de tastar la diferència i la singularitat. No trobe millor manera de viure que poder córrer en qualsevol direcció, evitant a tota costa xocs i molèsties a qui haja optat per quedar-se parat. (Llegir més)

Botifarra

Si sabera cert que per sentir bategar l’univers tindria prou d’asseure’m sobre la línia de l’horitzó, com si es tractara de la tanca d’un jardí immens, amb les cames penjant cap a llevant, jure que ho faria. Ni que fóra per delectar-me una vegada i una altra amb la teua veu de terra batuda que ens narra el caminar del nostre poble, el d’ara i el que un dia fou. (Llegir més)

No és suficient

Cartells, eslògans, escrits llegits en veu alta a les places de les ciutats, recollida de firmes i concentracions, clams i llàgrimes. Una lluita extraordinària per la dignitat. Encomiable, però encara no és suficient.

Pronunciaments de membres d’associacions diverses, declaracions als mitjans de comunicació, i 60 segons de mutisme per una vida arrancada. Esforços titànics per resistir però no, encara no és suficient. (Llegir més)

Taula d’estiu

Volem ser persones raonables i ens esforcem per començar el dia amb un desdejuni contundent, tot i que en són ben pocs els qui ixen a la batalla amb el depòsit de les vitamines carregat. Intentem complir escrupolosament amb el dinar, convertit en oasi, però sovint acabem cruspint-nos qualsevol fast food encavalcats a un banc de jardí o penjats d’una barra de bar. Desconfiem del caprici del berenar que només pretén enganyar l’estómac mentre reptem cap a poqueta nit, i ens empassem el sopar d’herbes perquè el viatge a la nit siga lleuger d’equipatge. (Llegir més)

Encontre

Ens la van presentar fa molts anys, quan segurament encara no en teníem ni 20, no ho recorde amb exactitud. Començava una nova primavera valenciana i diàriament els grups d’universitaris recorríem les diferents facultats d’aquella època, entrant-ne i eixint-ne en funció de l’atracció de les seues cafeteries. (Llegir més)

Punt i final

Cavallers, senyores, la tristesa ens desborda: se’ns mor el punt. Els seus companys de trajecte, la coma, els signes d’interrogació i d’exclamació, les majúscules, els guionets… reunits als peus del seu llit, esperen l’adéu definitiu.
(Llegir més)

Mendieta

Hi ha vides que romanen ancorades a un instant de claudicació o de rebel·lió. I camins que arranquen quan sembla que tot acaba.

Ascensión Mendieta tenia 13 anys. 13 anys és encara una edat de llet tèbia i dits despentinant-te amb tendresa. És l’entrada a la vida amb les venes obertes als somnis. Per a la xiqueta Ascensión, però, 13 anys fou un dolor que li llaurà una ferida impossible de sargir. (Llegir més)